CAMPANADES

Dong               amb les dotze campanades

Dong               a aquest any diem adeu

Dong               amb raïm, amb abraçades

Dong               i com sempre, sense neu.

Dong               Aquest any serà una festa

Dong               no vull tenir molts encàrrecs

Dong               que fer deures em molesta

Dong               o anireu a fregir espàrrecs!

Dong               Aquest any nou volem riure

Dong               ple de colors i de llums:

Dong               amb aquesta poesia

Dong               celebrem que el passem junts!

EL COLOR DEL NADAL


Busco…

un color especial

per aquest Nadal.

Un Nadal ben blau

amb un vent molt suau.


Un Nadal verd clar

per poder jugar.


Un Nadal turquesa

enorme sorpresa!


Un Nadal de roig

per fer molt el boig.


Un Nadal magenta

per estar contenta.


Un Nadal marró

fer cagar el tió.


El color que busco

és el transparent

per pintar aquests dies

amb la meva gent.

Agenda 2030

L’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible va ser aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 25 de setembre del 2015 – mitjançant la resolució “Transformar el nostre món: l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible”- amb l’objectiu d’estimular l’acció en 5 esferes d’importància crítica: les persones, el planeta, la prosperitat, la pau i el partenariat.

Aquesta resolució fa una crida a desenvolupar respostes nacionals ambicioses per implementar l’Agenda 2030. És per aquest motiu que el Govern de Catalunya, en el Pla de Govern per a la XI legislatura, va assumir el compromís d’elaborar un pla nacional que assegurés l’aplicació de l’Agenda 2030 al nostre país.

L’Agenda conté 17 Objectius per al Desenvolupament Sostenible (ODS) i 169 fites associades a assolir en l’horitzó de l’any 2030 sota el lema “no deixar ningú enrere”.

He escrit aquests haikus per a L’Agenda Sarrià 2030, premiada per l’Ajuntament de Barcelona.


La humanitat

no pot viure al dessota

ni a la deriva.


Totes les boques

s’han d’omplir de paraules

per no dir fam.


Que la durada

de cap vida no sigui

breu ni mancada.


escola i vida:

dues llars on hi habita

l’aprenentatge.


Entre persones

d’un món igualitari:

cap diferència.


aire de dèria

un mut estany em torna

emmirallada.


Tota energia

que es crea i ens transforma

estableix vincles.



Que el creixement

obri camins que portin

a futuribles.


Ponts que connecten:

creem punts de trobada,

fem biblioteques.


Cor que recolza

la feblesa aliena:

doble batec.


Espai orgànic

simbiosi amb la natura,

l’estimat barri.


La mida justa

del temps i de les coses

és suficient.


Llançar la pedra

aquí, allà l’onada.

La mà és nostra.


Un entorn líquid

on fer una casa blava 

per submergir-se.


Llum entre fulles.

El tronc si no fa ombra

tampoc no arrela.


Accions comunes:

no deixar ningú enrere

ni a la intempèrie.


Som mar comuna.

Perill si tens la xarxa:

ets tots els peixos

BES-ART: DIÀLEG DE MÚSICA I POESIA

Més informació de l’espectacle aquí

Dia Mundial de la Poesia

Avui, dia poètic, més que mai
caldrà reivindicar la poesia,
prò no només avui, el dia a dia
és clau per fer del vers moment, espai.

Per què? Diran alguns amb suspicàcia
si amb sort la poesia és afluent
o raig o doll o gota en got absent
i mai serà un indret per l’abundància.

Si només en un vers hi brolla el cert,
el dol, l’ombra, la pau, mai la mentida,
i el vers pot germinar arrel de vida
pot donar fruits en un terreny inert

i pots emmirallar-te en el poema,
en aquell mot que just no és escrit,
però que en el poema has llegit,
l’espai en blanc et diu, sense fonema.

Per què? Algú insisteix amb la pregunta,
si jo la poesia no l’entenc.
Tu avança, a poc a poc, i ves pel brenc,
la brúixola del vers mai no ens apunta

i més que comprensió és experiència,
els límits són per dir nous horitzons
on perdre’s, veu i vers entre els racons,
trobar nou punt de fuga en la vivència.

I com? Nova qüestió. Algú carbura.
Pots regalar poemes pel missatge,
dels versos en faran bon equipatge
i el cor serà embolcall de la cultura.

Cultura de la cura entre persones
per dir, reivindicar i donar lloc
—si us plau, que quedi ben gravat a foc—
el ver poema vibra i crea ones.

Cal doncs, apropar versos, fer drecera,
parlar-ne, compartir, del vers fer llaç,
en moments de dolor t’obrirà pas:
el vers és com la vida, mai espera.

Poema publicat al Diari de Rosa Sensat

Il·lustració de Virginia Donoso

Dilluns 28 de febrer arriba “Hola, Lluna”

Autora: Mar Benegas
Il·lustradora: Neus Caamaño
Traductor: Dani Espresate Romero
Editorial: A Buen Paso
Pàgines: 20
Any d’edició: 2022

ISBN: 978-84-17555-67-2

El nadó s’endinsa en la nit i recorre el món dels somnis acompanyat pel seu osset. Així emprèn un viatge que el portarà fins a l’espai, a un castell, a conèixer dracs i sirenes i a navegar pel mar. Perquè als somnis s’ajunten les impressions del dia, les coses de casa i es creen mons per explorar.

Després d’escriure i il·lustrar Hola, matí, Mar Benegas i Neus Caamaño han decidit explorar els camins dels somnis amb àgils versos per cantar i amb il·lustracions on s’ajunten vitalitat, equilibri visual i unes infinites ganes de jugar… El lector està convidat a fixar-se en un univers de detalls, n’hi ha per sucar-hi pa!

Categoria: 0 a 3 anys.

Més informació

 

MENÚ DE NADAL (PER MENJAR COM CAL)

De primer: ventada,
gelat i aire fred.
De segon: gebrada,
molsa i un avet.

De postres un dia
amb la gent que vull.
De beure: alegria
i molt aldarull.

A la taula un àpat
de menú ideal:
Pots venir, afanya’t!
i molt bon Nadal!

Ja a la venda “La nit de la visita”

Autor: Benoît Jacques

Il·lustrador: Benoît Jacques

Traductor: Dani Espresate Romero

Editorial: A Buen Paso

112 pàgines

18 x 16 cm 

ISBN: 978-84-17555-63-4

Publicat per primera vegada a França amb el títol La nuit du visiteur.

Premi Baobab 2008. 

Primera edició del llibre en català: 2021.

La nova edició del llibre més insuportable que mai hagis llegit. Hauràs de tenir nervis d’acer per no abandonar la lectura d’aquesta irresistible història a mig camí. De nit, l’àvia està sola a casa esperant que la seva Caputxeta li porti el sopar, però apareix, sense avís, el Gran Llop Ferotge. Per tal d’entrar a casa de l’àvia es fa passar per quantitat de personatges. El Llop xocarà amb la indestructible sordesa de la velleta, un mur infranquejable capaç de portar-lo a la vora de la desesperació. Una història hilarant que posarà a prova els teus nervis. Abandonaràs aquesta irresistible lectura a mig camí o aconseguiràs trobar la clau de l’enigma?

La primera edició en català d’un clàssic contemporani que l’any 2008, a França, va guanyar el premi Baobab al millor llibre infantil il·lustrat; i que va obtenir una menció honorífica del jurat de bibliotecaris en Los Mejores del Banco del Libro a Veneçuela l’any 2013.

Enllaç a l’editorial A Buen Paso

On trobar-lo?

Dossier de poesia

Durant aquest curs amb el grup de tercer de primària hem treballat molta poesia. Algunes de les activitats que hem fet les podeu veure aquí. Estem molt satisfets amb la feina feta, amb les produccions poètiques resultants i amb les propostes fetes. Però no només hem fet això. Per arribar a poder escriure un poema hem hagut de fer molta feina prèvia:

  • Parlar sobre què és un poema i què no.
  • Estructura d’un poema.
  • La poesia visual: ens apropem al treball de Joan Brossa i de Chema Madoz.
  • Lectura d’un fragment del llibre Lecciones de poesia para niños inquietos de Luís García Montero. Ed. Comares.
  • Realització de l’activitat Què li regalaries a…? (proposta del llibre de L.G. Montero)
  • Entrenar la mirada poètica: la llibreta del poeta. Activitat basada en el llibre A juego lento de Mar Benegas.
  • Lectura i recitació de diferents poemes de Pere Quart, francesc garriga barata, Gustavo Roldán, Maria Mercè Marçal, Joana Raspall, Eduardo Polo, Nono Granero, Mar Benegas, Miquel Àngel Llauger, Gloria Fuertes, Marta Comín, Maria José Ferrada, Maria Cristina Ramos, entre d’altres.
  • Realització d’una pauta per a escriure un poema.

Algunes d’aquestes accions i activitats han estat recollides en aquest dossier individual.

Agrair a la Lucia Manotas García per deixar-me penjar el seu material com a exemple de part de la feina feta aquest curs.

Bon estiu i molta poesia!

Perspectives, poema guanyador dels Jocs Florals de Catalunya!

QUÈ PODEM FER SI AL NOSTRE FILL O FILLA NO LI AGRADA LLEGIR?

Em costa llegir: llegim plegats? Jo agafaré el llibre més tard…

Els articles sobre lectura, la seva importància i sobre com aconseguir que llegeixi(n) (des del jo fins a l’ells) sempre són imprescindibles. La societat ens demana constantment calma i llegir és una bona manera de frenar, de desconnectar, d’evadir-se, de visitar llocs on no hi hem estat mai, d’estar amb gent que no coneixem, de sentir en primera persona coses que no hem viscut ni viurem i, fins i tot, de connectar més amb nosaltres mateixos, escoltant-nos, sentint-nos, emocionant-nos.

Llegeix tot l’article aquí

INSTANTS

Experiència poètica d’aula a partir del poema “sobre la pau del verd” de francesc garriga barata i inspirat en la col·lecció “protagonistes” de Gemma París Romia.

BES-ART CONVERSA EN VERS MAJOR (MÚSICA I POESIA) + JAM POÈTICA

Música i Poesia: “Un espectacle de diàleg entre la música i la poesia” amb l’Oriol Barri i el Dani Espresate.

+

Jam de Poesia: “La poesia ens cuida” amb la participació voluntària de les persones assistents. Prepara la teva poesia o la d’una altra persona i anima’t a recitar-la.

Més informació aquí

És nit fosca

És nit fosca forma part del disc Ara va de bo i amics. Les sessions d’El Gripau Blau a Ràdio Estel (2011-2020) Discmedi, 2020.

Cançó de Dani Espresate sobre el tema popular Dins la fosca. Veus: Laura Pau i Jordi Roura. Guitarra: Jordi Roura. Arranjament (instruments virtuals): R.C. Alexandri.

És nit fosca i tot d’una

entre un llençol de lli

s’enfilava la lluna,

tal com va fer ahir.

Si li dius bon dia

potser ella respon

les estrelles et miren

i la lluna mai dorm.

Fulles verdes sens ombra

cauen mudes al llac,

els carrers en silenci,

corren els núvols blancs.

Dorm, bonic, descansa

imagina’t un drac

que et passeja pels aires

sobre una gran ciutat.

Els fanals tot ho veuen,

l’estació sense trens,

el diari a la impremta

i el pa és ben calent.

Si tens fred, el pare

et farà un gran petó

mentre la mare et tapa

amb un bon edredó.

La casa sembla freda

perquè tothom hi dorm,

si a la nit et despertes

canta això sense por:

La nit és tranquil·la,

quan la gent no té son

les estrelles et miren

i la lluna mai dorm.

És nit fosca i tot d’una,

entre un llençol de lli

s’enfilava la lluna,

tal com va fer ahir.

Poesia a l’escola

Més informació aquí

Inscripcions aquí

SOTA LES PEDRES

Sota les pedres

Autora: Arianna Squilloni

Il·lustradora: Laia Domènech

Traductor: Dani Espresate Romero

Editorial: Akiara

64 pàgines

16,5 x 27,5 cm

Rústica cosida a fil vist

ISBN: 978-84-17440-66-4

Col·lecció Akipoeta, 2

Primera edició: juny del 2020

Edat recomanada: + 9 anys

Al camp, els avis treballen de sol a sol. La petita ho va mirant tot, amb atenció i curiositat, alhora que s’esforça en entendre la natura amb la seva imaginació. Els poemes, plens d’innocència, ens parlen del debat de les granotes, del sentit de l’orientació dels senglars, del banquet dels llimacs o de la màgia de les cuques de llum. També hi ha entrebancs, com el dia que perden les vaques o que una mostela entra en el corral. Una mirada fresca als fenòmens de la natura i una invitació a aturarnos i a contemplar.

Més informació

Cançó El temps va lent

El temps va lent és el meu primer poema musicat. Aquesta magnífica cançó forma part del disc Ara va de bo i amics. Les sessions d’El Gripau Blau a Ràdio Estel (2011-2020) Discmedi, 2020.

Música, veu i arranjaments de R.C. Alexandri i veu de Marta Casals Balaguer. Il·lustració de Virginia Donoso. Agrair al grup Ara Va de Bo, sense el qual aquestes tonades no haguessin existit mai.

A tots ells, gràcies.

el temps va lent

Podeu clicar a la il·lustració per ampliar-la mentre sentiu la cançó o consultar els acords aquí

Haikú 11

Pretext magnífic
per tocar fons, reflex
del curt haikú.

(Recomanació literària en forma de haikú)

92734358_10158106233847486_4411089051176665088_o

“A veces el corazón…”

 

Aquesta és la primera entrada en prosa del meu blog, però de ben segur sigui la que més musicalitat, poètica i retòrica tingui. Crec que no calen presentacions, ni preàmbuls. Qui ha conegut a l’Efrem García Salinas sap que les seves interpretacions, les seves obres, els seus projectes tenen veu pròpia.

Avui, en motiu del concert/homenatge que es fa a l’Espai BES, per primera vegada s’interpretarà una de les peces del cicle de cançons A veces el corazón… cicle de cançons sobre poemes de Dani Espresate op. 18, composta per l’Efrem.

Aquest és el meu petit reconeixement a la seva implicació en una bonica aposta. Gràcies Efrem per posar música a les meves paraules, partitura als meus versos i notes al meu silenci. A veces el corazón puede leer versos vacíos.

Podeu veure les partitures aquí.

homenatge

HAIKÚ 10

Que no t’enterrin:

quan et corquen la vida

fecunda el crit.

HAIKÚ 9

Dos que coinciden

no son desconocidos:

hablan del tiempo.

HAIKÚ 8

¿Es año nuevo?

Las cuatro estaciones

a cada rato.

HAIKÚ 7

Paso del tiempo

despierta la flor blanca

almendra al suelo.

HAIKÚ 6

Calma senzilla

i homes devorant terra.

Inabastable.

HAIKÚ 5

Torn i retorna

acabo per l’inici

i, just, m’enfango.

HAIKÚ 4

Llum entre fulles

escletxant maduresa

del camp estèril.

HAIKÚ 3

aire de dèria*

un mut estany em torna

emmirallada.

* palíndrom

HAIKÚ 2

Parpella borda

que dorms tocant la terra

avui m’arreles.

 

HAIKÚ 1

P  è  t  a  l  s  i lletres

vaig a llegir a la cova

que és Sant Jordi.

HABITACIÓN 305

HABITACIÓN 305 – RESERVA

 

Fecha de entrada: 15 de marzo de 2018.

Fecha de salida: 16 de marzo de 2018.

 

Huéspedes: 2

 

Desglose:

Suite con vistas.

Servicio de habitaciones.

Cena.

Desayuno.

 

 

Comentarios del cliente:

Solicito flores,

botella de cava

y tarjeta de bienvenida.

 

 

Estado del pago:

Realizado.

 

 

Subtotal:

La noche me envuelve…

 

Impuesto:

…solitario.

 

 

 

Buscamos, al despertar…

Buscamos, al despertar,

las zapatillas de siempre,

el olor a desayuno,

la ruta de somnolencia

que prosigue, lenta, igual:

pie mojado, bolsa al hombro

y doble llave al cerrar.

 

Encontramos de rutina

al chaval de la mochila

que no puede con sus granos.

Al conductor de los jueves,

misma ruta, sin desvíos.

Asiento sin dueño fijo,

estoy yo, sin nadie más.

 

Y el reflejo me devuelve

de golpe a la realidad.

Al inmovilismo puro.

Al confort, pisar seguro,

sin traspasar el umbral.

¿Cuanta gente se ha observado

como títere en un mundo

creyendo poder andar?

 

Aún teniendo zapatillas

pisamos siempre hacia atrás.

Descalcémonos sin miedo.

Si el pie siente dónde pisa

(sin deslizarse fugaz

y atendiendo imperfecciones)

será precioso el andar.

 

Buscamos, al despertar,

las zapatillas de siempre…

¡Sumérgelas bajo el mar!

RESPIRO

A mi tía Vicky, In memoriam.

Me estiro.

Alcanzo al largo horizonte,

ese azul inalcanzable

de tacto impropio y cercano,

sublima mi corazón.

 

Me duermo.

Pincelo al aire oleadas

y vuelo libre en ascenso,

sin golondrinas que vuelvan,

ni recuerdos que contar.

 

Respiro.

Ahora que ya no quiero

me sale el aire que exhalo,

sonrío a la tierra firme

y me tapo a dormitar.

 

Mi letargo es lozanía

para tu pies y tu andar.

 

Me estiro, duermo, respiro,

y despiértame al llegar.

ELEGÍA

A veces me dan ganas de llorar,

pero las suple el mar.

Elegía, José Gorostiza.

 

A mi abuela Caty Eibenschutz Hartman, In Memoriam.

 

Ni me duele,

ni te vas.

 

Soy lo que soy

gracias a ti

y dentro siento tu energía.

 

Y por eso, querida,

me ahorro los versos de despedida.

 

Y somos tantos los que sentimos igual…

 

ELS TORRONS

D’entre tots els gustos dolços,

que jo tasto al Nadal,

sense cap dubte escullo

un que és ben especial.

N’hi ha de crema, xocolata,

coco, menta, nous i gerds,

inclús fets amb carabassa

i també de fruits vermells.

N’hi ha de tous, durs, impossibles,

N’hi ha que fan crec, que es desfan,

d’Agramunt i de Xixona,

i alguns fets des d’Alacant.

D’entre tots els gustos dolços,

que jo trobo més genial,

sense cap dubte escullo

els petons d’aquest Nadal.

Tirallonga de monosíl·labs |

Captura de pantalla 2017-12-04 a las 18.15.50

I jo, què vull?

Jo,

Un poc de gel,

i un xic de glaç.

Un molt bon ren,

no tant de vent,

ser molt bon jan.

Ser un dels tres mags,

rei del meu món,

no fer cap mal.

Ho faig tot bé

quan ho veig clar,

a la nit vull

la son             dels qui se’n van.

I què no vull?

No vull cap bram,

ni cap cop sec,

no vull ser brut,

ni cap crit fort,

ni cap més mot

dels que fan mal.

I jo, què vull?

Jo,

Ser jo, amb tu.

A mi em val.

-ei, si pot ser-

 

SALIDA DE EMERGENCIA

Saldría…

Cuando observo el descaro,

cuando el mal queda impune,

cuando la fuerza del orden

se desordena en mí.

 

Cuando mis yemas no sienten,

cuando mis fuerzas se arrastran,

cuando el silencio se hercia,

me desordena a mí.

 

Cuando sonríen agravios,

cuando rompo descosidos,

cuando me inverso sin rima,

saldría…

 

Cuando ya no hay mas salida,

cuando agoto argumentos:

El chaleco salvavidas

debajo de sus asientos.

 

exit

Fotografía: Albano Bernadas

En un instante…

Verdes vestidos que transparentan,

labios de tinta que cantan jazz,

muchas mañanas son palabreras,

pocos pasados, un ojalá.

 

Como entre horas, sueño a desdías,

tu huella queda entre tu andar,

sin más palabras, suerte precisa:

I just fall asleep on your blue lap.

 

28020 Madrid

Con tus tacones lejanos

mi Madrid en letanía,

yo quisiera más motivos,

la chulapa a media esquina.

 

Sin tus ojos verde alivio,

mi Barcelona amanece

sin Debod, sin sol; Retiro:

agua de hierba sin peces.

 

Como olvidar aquel cielo

de Sagrera a Chamberí,

estrella de terciopelo,

ya te veo. Estás ahí.

IMG_20170314_235602

Yo no hice nada…

Yo no hice nada;

Yo no morí.

 

Guardé todos mis recuerdos

con la mano izquierda al frente

y con miedo en los bolsillos,

– o al revés, ya ni lo sé -.

 

Me alejé sin más palabra

que el crujir de aquel asiento,

muy lejano al horizonte:

soy pretérito y cristal.

 

Y me sueltan: Abandono.

Siento la escarcha imprecisa.

¿La guitarra entona un triste?

Quizá mañana, hoy no.

 

Veo soldados armados.

La mirada clara, lejos.

Sobrevivo a bocajarro.

Dejo en el muro mi aliento.

 

IMG_20170406_182028

Fotografía de la Plaça Sant Felip Neri, Barcelona. De Dani Espresate Romero

En volandas (coloq)

Recuerdo olvidarte
cruzando Diagonal,
retrovisor del coche
sudor en mi cristal.

El sol ya casi duerme,
se engrisa mi pecado,
tu geranio enmudece,
dulzor del condenado.

Viento. Tu falda al aire,
das vueltas en un swing
el chaval de ese baile
murió en nuestro Madrid.

Espero no perderme
en tus dulces premisas,
sonrisa indeleble
hielo por donde pisas.

Recuerdo olvidarte,
el sol ya casi duerme.
Viento. Tu falda al aire,
espero no perderme.

2013-10-15 08.18.05

Hoy es tarde en el rellano

Hoy es tarde en el rellano
y la duda se resbala,
fuera humo y adoquines,
está fría mi almohada.

Deshojamos margaritas,
¿nos aborrece la duda?
A la vuelta de la esquina
no encuentro ni Dios, ni ayuda.

Pasé noches bajo negro
duermo en mi propio laurel.
No doy vela en este entierro
aunque pronto muera el pez.

Si corriera al horizonte,
si me diera por no dar,
si soñara entre mis libros
fronterizo en alta mar.

Hoy me duermo en el rellano:
nada es cosa del azar.

(Gracias a textosensolfa por la idea y el final).

IMG-20150522-WA0004

Fotografía de Miquel Grañó Romero

HOY QUE YA CIERRAS LOS OJOS…

Superviviente, sí, ¡maldita sea!,
nunca me cansaré de celebrarlo,
antes de que destruya la marea
las huellas de mis lágrimas de mármol.
Joaquín Sabina (2017)

                                               A Neus Espresate Xirau

Hoy, que ya cierras los ojos,
verás precioso Canfranc,
los raíles, tus recodos,
siempre hace polvo el andar.

Hoy que leo entre tus huellas
andan descalzos mis pies,
el camino en tus maletas,
lágrimas de tu niñez.

Tu aún no has sucumbido.
las palmeras te hacen sombra,
nunca expira un exilio.

 

img-20151022-wa0014

Fotografia hecha por su nieta Ceci.

La millor de les nadales

El més bonic dels pessebres

no té molsa, ni cap bou,

me’l construeixo jo sol

des de gener fins desembre.

El més verd i alt dels arbres

no creix al costat del foc,

és aquell que viu al bosc

on anem junts de vacances.

La més gran de les estrelles

no té perquè ser fugaç,

simplement t’agafa el braç

quan ets sents com un titella.

La millor de les nadales

és la que sento a la nit

quan el camp està florit

o quan nedo a aigües salades.

El més bonic dels pessebres,

el més verd i alt dels arbres,

la més gran de les estrelles,

la millor de les nadales.

Si jo fos…

Si jo fos Pare Noel

m’agafaria la barba

i la llençaria al cel

construint grans núvols d’aigua.

Si jo fos un gran tió

no cagaria arengades,

ni faria cas dels cops,

només rebria abraçades.

Si jo fos una gran llufa

voldria moure el braç

que no vegis com molesta

aquell tros de celo al cap!

Si jo fos un dels tres mags

em trauria la gran capa

per abrigar els infants

que tenen fred, son i gana.

No repartiria diners

si jo fos la loteria,

si no pau a tot el món

i bons moments d’alegria.

Y en eso se fue Fidel

Que la tierra te sea leve

 

El día último aquel*

que lloramos a la arena,

cuando un pueblo persevera

y en eso se fue Fidel**

 

Y aquí sigues Comandante:

al canto del tocororo,

con la mirada tranquila,

y llenando el corazón

– de tu Cuba –

y mi América Latina.

 

* Adaptación del verso “el día primero aquel”, de la canción Gracias Fidel, de Carlos Puebla.

** Adaptación del verso “y en eso llegó Fidel”, de la canción de Carlos Puebla.

 

sin-titulo

PARTITURA INACABADA

Santa Cecília 2016

Acordió de botó i camisa.

Ahir duia una trompa,

avui la batuta.

 

Surto al carrer i no hi ha ningú,

només un silenci de blanca.

 

A bufades se’m travessa una flauta

i en sols una fusa se’m posa a la contra un baix.

I jo, sense armadura, sincopant.

 

No em faig un sac de gemecs,

ni alço el to com un orgue,

em quedo sostingut a l’aire.

 

[compàs d’espera]

 

Becaire.

 

De sobte

avanço en un allegro.

I una ocarina

vola pel cel.

 

Enfilo les escales pentatòniques del final del carrer

i un cop a dalt, simplement, escolto el silenci.

 

Doble barra final

i aplaudiments.

 

img-20150901-wa0001

Fotografia de Berta Sagristà

 

Blanc discontinu a l’asfalt

Ven conmigo a dar un paseo por el parque,
porque tengo más cuentos que contarte
que García Márquez.
Calle 13.

Amb el vent llisquen les penes,
blanc discontinu a l’asfalt,
de Mallorca al pic més alt
s’entarongen ses estrelles.

S’endormisquen les auledes,
es besen arran l’acot,
sols els queda un lloc remot
on aparcar la rutina.

Divendres toquen botzina:
ruta curta amb la roulotte.

img_20161113_201636

Tu huella en mis pies

 

A mi abuela, Julieta Renau Ballester.

 

Nos cruzamos en el paralelo

y nos abrazamos en el horizonte.

Dormiste muy cerca de mi, ¿recuerdas?

Era tarde.

 

Descansamos apoyados en el mismo hombre

-incluso ahora-.

Y pese a todo, sonreíste.

Y pesa todo: sonreímos.

 

Aquí sigues ¿recuerdas?

Hoy es tarde para olvidar tu huella en mis pies.

 

img_20161113_005944

Bajé por el río

My lost, my lost was saying “found”,
My don’t was saying “do”.

On the level. Leonard Cohen.

Bajé.

Vagué por el río, sin lino ni vela,

corriente como tantos otros,

sumergido en lo más alto de mi superficie.

 Me hielo al viento, que se desvela,

y mojando todo de conscientes imprudencias,

deja caer la hoja seca, y la verde a deshora.

Soliloquiando contigo un compás

partitureo un verso a solas,

sin ni siquisiera rezar o preguntar

si tu exilio existe,

o si es exhalo de libertad.

Bajé.

Vagué por el río y soy arena.

CARA B

Oyes de fondo el vinilo que él te regaló,

aquél que escuché anteanoche por última vez.

La aguja en el aire hace años que no hace presión,

compré el tocadiscos a plazos en El Corte Inglés.

Un fuerte silencio interrumpe el violín,

busco y encuentro un concierto suyo en internet:

veo que toca en diciembre el “Riu de l’oblit”.

Me estiro a leer tranquilo a Manu Larcenet.

Y cierro los ojos

perdido en la traducción…

COLIBRÍ

Susurrando lengua fuera

lo que el viento dejó allí,

sin cadenas, colibrí,

ciento en mano va que vuela.

Vuela raso y deja estela,

bebe el néctar sin saciar,

vuelve anidando el lugar

y celestea en la arena.

Pequeño, revolotea,

y remójate en el mar.

Si entreplou tota l’estona

Escolta un cd antic,

escriu versos que t’agraden,

menja pastes ensucrades

o gaudeix d’un llibre al llit.

Oh quin vespre. Oh, quin delit!

Poder no fotre ni l’ou.

Dins a casa res es mou,

no envejo cap vida agresta:

Tanca bé avui la finestra

i fes vida avui que plou.

A León Felipe

Si leemos a un poeta

que nos haga digerir

un gran verso y sentir:

si yo pienso, él contesta.

Si a la mente nos espeta

una idea que abrazar,

-sin faltar a la verdad-

dijo un Whitman español:

la política es canción

y el hombre libertad.

leon

León Felipe. Ilustración de Quico Espresate.

ESCRIVINT

Si de sobte t’has clavat

en allò que vols escriure,

no ploris, posa’t a riure,

que no estàs pas acabat.

Si de sobte se t’acut

alguna rima brillant,

ja la pots anar apuntant:

no s’escapi per la testa,

ni et voli per la finestra

la dècima delirant.

LLETRA A LLETRA

I

si

llis

mots

curts:

ignoro.

Inconec

paraules.

Insensata

Ignorància,

confortable

subsistència.

I

si

fai

text

llarg

potser

sobrava

escriure.

Finalitzo

simplement

rubricant-ho.

Nota: exercici d’escriptura. Cada vers està format per una única paraula. El nombre del vers és igual al nombre de lletres de la paraula. Ex. el vers 8 conté una paraula de 8 lletres.

PoesDía

Me leías poesía 

un 21 de marzo

en tu sillón, de regazo,

hasta que yo me dormía. 


Y algunas palabrerías

de escritura asistencial,

verso rápido y banal

haciendo una fácil rima.


Versar sobre poesía

aunque sea en el portal.


– 21 de Marzo. Día Mundial de la Poesía – 

Decàleg. Com no llegir un poema.

De Mar Benegas.

  1. Al poema no li agrada que l’interroguin abans de llegir-lo. És tan agradable deixar-se portar!
  1. Al poema no li agrada el no l’entenc. Que potser intentem entendre la immensitat del mar?
  1. Al poema no li agrada que el llegim com si fos la llista de la compra. El poema vol que el llegim acompanyat amb la veu: seriosos com sopranos o divertits com si diguéssim un embarbussament. Cadascú te una manera de llegir-lo, per convertir-lo en un millor poema.
  1. Al poema no li agrada que el llegeixin en públic sense vestir-se adequadament. Si assagem una mica abans de llegir-lo la nostra veu farà créixer el poema.
  1. Al poema no li agrada quedar-se al llibre. Li agrada sortir-ne: que el cantin, que el recitin, que el recordin.
  1. Al poema no li agrada que no el diguin per seu nom. Si un poema ens ha entusiasmat possiblement n’hi haurà d’altres, del mateix autor o estil que també ens apassionin. Podem buscar i trobar altres tresors.
  1. Al poema no li agrada l’avorriment. Li agraden les disfresses, els jocs i el teatre.
  1. Al poema no li agrada qualsevol lector. A aquest poema en concret li agradarem nosaltres. Perquè cada poema té els seus lectors, especials i únics. Serà ell qui ens faci l’ullet i ens farà vibrar.
  1. Al poema no li agrada que no tinguin en compte a qui va dirigit. Si volem compartir un poema amb algú especial hem d’escollir-lo amb molt d’afecte, com si es tractés d’un regal.
  2. Al poema no li agrada ser lluny dels infants, li agrada ser llegit de prop, que l’escoltin, que el recitin, que es sorprenguin. I als infants els agrada la poesia. Comproveu-ho i veureu com no us menteixo…

 

Traducció de Dani Espresate del decàleg inclòs en el llibre “44 poemas para leer con niños”, una selecció de Mar Benegas.

TANCAT PER VACANCES

Si has perdut el pessebre

o si el mitjó està brut;

si cau un poc de gebre

o el Rei carbó t’ha dut;

si el teu fill o la filla

a escola vol tornar,

digues-li que en uns dies

podrà tornar a estudiar.

Si el tió no et caga

ni tens reintegrament;

si el raïm no t’agrada

i l’arbre va caient;

No truquis a l’escola:

ens veiem l’any vinent!

Me gusta la oscuridad

In Memóriam, A Luis Romero Gimena

Me gusta la oscuridad

porque no veo sus caras.

 

Me encanta el  silencio

porque no oigo sus voces.

 

Ansío mi soledad

porque así no estoy con ellos.

 

Y al ver sus caras feroces

y al oír sus voces dentro;

al estar con ellos siempre

y no con mi propio espejo;

 

me entran ganas de morir,

ya que matarles no puedo.

 

*Versión de un poema de Luis Romero Gimena.

 

 

img_20161127_171227494

Ilustración de Vicky Romero Gimena

NADAL BLANC

Com cada any a aquestes dates

ens abriguem fins a dalt,

amb gorra, guants i bufanda

us desitgem Bon Nadal.


Construïm junts el pessebre

i la neu no veiem pas:

ho diuen tots els poemes

i a mi em sembla un disbarat!


És mentida, quina barra!

Ja m’agradaria  a mi

llençar boles a la mare

i fer un ninot gegantí!


Com a petits astronautes

agafarem un coet

per pujar cims de muntanyes

i veure neu, flocs i gel.


I l’any vinent al desembre

potser ja haurem recitat

un poema dels de sempre

d’un Nadal blanc i nevat.



LA CAPUTXETA VERMELLA I EL LLOP

El llop de bon matí ja està afamat

i busca un esmorzar per omplir el pap

Es fa de nit, cansat i ple de ràbia

Se’n va corrents el llop a casa l’àvia.

Sóc jo, la Caputxeta! – va mentir,

I l’àvia, obrint la porta, va fugir.

Com se li acut marxar fent ziga-zaga?

Corre molt més el llop que aquella iaia!

I sense poder ser d’altra manera:

Endrapa de cop l’àvia a la primera.

L’anciana que era d’os i massa fina,

no va omplir-lo molt més que una gallina

i aquell enorme llop, ja cap al tard,

s’hagués menjat la terra, el cel i el mar.

Espero en aquest lloc del verd boscatge,

I ja veurem que fa el bon oratge,

si passa algun minyó ben suculent

o algun bon plat sucós i excel·lent.

Per fi se li va encendre la llumeta!

I va corrents a Ca la Caputxeta!

I per dissimular que era animal,

Va començar a tapar-se fins a dalt:

Faldilla, brusa blanca i jaqueta,

i es fica a dins el llit i fa veueta:

Passa neta bonica, com ha anat?

No t’has trobat al bosc pas cap sotrac?”

La iaia ni te veu ni vocalitza

Potser algú m’intenta fer la guitza.

– Et noto estranya, i aquestes orelles?

Se’ns fan un xic més grans quan ens fem velles.

I els ulls que semblen grossos com taronges?

Cal que t’hi posis aigua amb les esponges.

I aquestes mans tan brutes i anormals?

He hagut de fer neteja dels vitralls.

Ai avia, d’on has tret aquest abric?

Que aquesta pell no la té ni el mes ric!

No creguis que et pots fer passar per tonta.

Ja saps ben bé com continua el conte

Has de dir: “Pro quina boca tens!

si fins i tot et puc comptar les dents!”

La Caputxeta no està per històries

i de dins el cistell treu les pistoles

apunta amb alegria al llop al cap

i –pam-, es queda a terra com un nyap!

Al cap de poc veig a la Caputxeta,

A dalt un arbre com una enxaneta,

Amb un abric de llop ben elegant,

(d’un llop que es va voler omplir bé el pap)

CONTE ORIGINAL: ROALD DAHL

ADAPTACIÓ DE LA TRADUCCIÓ DE MIGUEL AZAOLA 

TEJER

Quiero tejer hijos contigo:

despacio, lento y deshilar,

destejiendo los zurcidos,

pespuntando y sin dedal.

 

img_20161211_151135273

FA SOL I PLOU

Plou i fa sol,

Les bruixes es pentinen,

Plou i fa sol,

Les bruixes porten dol.

Fa sol i plou

Bruixots, agafeu pinta,

Fa sol i plou:

del cel avui cau brou.

Pentineu-vos bé,

de dol, la bruixa mira,

Pentineu-vos bé:

La bruixa és al carrer!

Plou i fa sol,

Les bruixes es pentinen,

Plou i fa sol,

Les bruixes porten dol.

Mireu allà baix

Mireu allà baix

a la terra què hi ha:

un petit animal

que sempre amb presses va,

d’aquí cap allà

– mai mira els estels –

Aquí amb la bicicleta,

al cel s’hi està molt bé.

Il·lustració Paula Ponz

EL MEU BARRI

És quan dormo que hi veig clar,

vaig llegir en algun llibre.

Ell mateix recità:

visc al cor d’una petxina.

Doncs perdoni que li digui

que al barri no hi ha mar,

tot i que a la bandera

en surt una de gran.

Des de que sóc infant

al mateix lloc jo visc,

excepte un parell d’anys

que vaig viure a Madrid.

Allà vivia el pare

i als meus catorze anys

vaig anar a ballar chotis

i a estudiar amb molt d’afany.

Passada aquesta estada,

que no recordarem,

(no perquè jo no vulgui,

és perquè no hi ha temps)

desvia tot el tema

-i no te cap raó-

ja que haig de fer un poema

del barri on visc jo.

Tornem doncs al meu barri,

aquell tranquil, plaent,

on un dissabte al vespre

pots trobar-te uns quants nens

que juguen a la plaça,

que juguen a futbol

i entre dues papereres

va un nen i crida: Gol!

Mentre algunes famílies

s’ho miren des del bar:

unes prenen cervesa,

altres mengen croissant.

Tocant la bella plaça,

puja el Carrer Major,

Que va des de l’església

fins a la Plaça Artós.

A dalt els que fan missa,

a baix pillen uns pets…

Disculpi Déu, pro penso,

que jo baixo a l’infern.

Baixant trobo la iaia,

em diu: “Nen, fés Bondat”

I després a la mare:

“No has vingut a dinar!”

El pare truca al mòbil:

“Pots passar per aquí?”

Collons, en aquest barri

no pots estar tranquil!

La peixatera creua

i em mira de reüll

i diu a la botiga:

“a aquest li falta un bull”.

Li arriba a la fornera,

li arriba al quiosquer,

a la farmàcia diuen

que em prengui no se què.

De places, hi ha infinites,

de tot tipus i més:

La Plaça del meu barri,

la Plaça del Roser,

la Plaça Artós i Sant Vi

i la dels Caputxins,

allà on es reuniren

a l’any seixanta-sis.

Carrers estrets i macos,

carrerons amb encís,

passejos, portals, patis

i parcs per mig dormir.

Si vols sortir de festa,

estarem molt contents:

Una “Chicago” al Monte

i copa al Sotavent.

I també, unes braves

et podem oferir:

Al Bar Tomàs les cuinen

per a llepar-s’hi els dits.

Si vols croissants, pastissos,

a la Foix pots comprar,

Allà on digué el poeta:

quan dormo que ho veig clar.

Sarrià és el meu barri,

en el que jo he nascut,

Si vols fer un volt apropa’t:

hi seràs benvingut!

EDUCAR NO ÉS FÀCIL…

Educar no és fàcil.
Docents i famílies
Units fem la força:
Comprensió i estima.
Abracem idees
Construïm el món
Infants que somriuen
Obren horitzons.

Partícips dels temps,
Un temps fosc i negre,
Bones intencions
Lapiden les penes.
Infant, tu que creixes,
Cada dia més,
Avui t’acompanyo;

I demà em sostens.

Darrera els polítics
Estem les persones:

Quantes bones obres
Udolen al vent?
Amb educació
L’Univers nem fent.
Infants i famílies,
Tot es pot somiar 
Aquella utopia:
Torna a caminar.

RES A LLEGIR

How could you forget your yellow bird?

Bright Eyes

 

T’escriuré,

Quan la mitjanit s’ompli de rosada

quan el mar no sigui sols mot femení

quan obrin els  parcs sempre a s’horabaixa

i els mussols vigilin el bosc al matí.

Quan els accents siguin tònics i barítons

Quan em begui ràpid d’un glop tot el vi

Quan no corri pas aire als passadissos

i no surti Hitchcock a cap dels seus films.

Si el papiroflèxic ocell bat les ales

Si les molses moren en un terra humit

Si trobo perdudes les claus dels de casa

si blindem contractes amb mots a desdir.

T’escric una carta

– sense res a dir –

de Lansbury sona

Tu i Bobby McGee”.

NINOT DE NEU

Una cara blanca, 

gran bola de neu, 

una panxa llarga 

blanc de cap a peus.


Una pastanaga,


el nas enganxat, 

dues olives negres, 

dos ulls ben gegants.


La síndria de boca 

tres botons ben grans

 

bufanda de llana,


i els peus abrigats.


A les mans guants negres, 

barret sobre el cap,


una escombra al terra 

ninot acabat

imagen-210

Ninot fet pels nens i nenes de p3 de l’escola Bordils

M’agraden…

M’agraden les joguines, 

m’agraden els regals, 

menjar torrons i neules 

i celebrar el cap d’any.


M’agrada quan fosqueja 

la nit, voreta el foc, 

veus fora com grogueja? 

carrers plens de colors.


M’agrada…


Posar boles a l’arbre, 

l’estrella dalt l’avet

muntar un petit pessebre, 

amb un àngel al cel.


Anar a dormir ben d’hora, 

quan venen els reis mags, 

deixar llet a la porta 

pels camells afamats.

 

Despertar-me ben d’hora

nerviós d’obrir els regals 

anar a avisar els meus pares 

a sobre el llit, saltant.

M’agraden moltes coses, 

m’agrada això que he dit 

p’rò el que més m’apassiona 

és poder compartir:

estones amb la mare, 

fer al pare molts petons, 

i no venir a l’escola! 


Molt bon Nadal a tots! 

Carta als Reis Mags

Estimats Reis Mags, coma,


Aquest any heu de saber, 

que no vull jocs, 

ni vull res.


No vull llibres de gripaus

ni cap joc que es jugui amb daus. 

No vull colors, ni cap cosa
que a casa pugui fer nosa.

(espera que no tinc tinta, 

agafo un boli: aquest pinta)


Jo vull per aquest Nadal: 

que la gent sigui feliç,
que tothom tingui un regal, 

gran, mitjà o molt petit.


Que tothom tingui vacances, 

que la gent mengi calent
que ningú dormi a una plaça, 

que tots siguem bona gent.


Que el món sigui una gran casa, 

on tots convivim en pau
sent feliços i amables:

Gràcies Reis, adéu-siau!

Sembla que arriba la primavera

Sembla que arriba la primavera,

pintant els arbres d’un verd florenc,

la molsa dorm prop la ribera,

l’aigua i l’escuma juguen de nit,

com dos bailets.

El sol creixent minva a la prada,

la fullareda trenca el so nu

el vent, carícia de la vesprada,

xopa la lluna, dalt el cel puja,

al firmament.

A una caseta, fusta revessa,

dorm un xiquet androminat,

somiatruites, el sol grogueja,

per la finestra entren els somnis,

les pors se’n van.

Baix les estrelles veu les onades,

màgica platja sembla olorar,

una balandra juga a mullar-se

mentre el xic juga a no despertar,

per mai marxar.

El balandrito. J. Sorolla (1909).

A l’Eva Tamblesales

Un plec de més

que no és pas dur

ni a l’inrevés

serà mà (dur).

Faig un gran solc

encar hilant,

tot nu, llavors

no creix, minvant.

Fil – a més prim –

a cor dona a la plaça,

“vinc a”, no hi és, feu un crit

que “mar, xoca, pala, bassa”.

Mica en mica ens nem planyent

sens guarir-nos a deshora

poc a poc, i ferm, amb ment:

Val, anciana, dorm la sorra.

Las palabras se las lleva el viento…

P

 

A

L

 

A

B

R

A

S

PIEDRA DE LUNA*

                      A Tati, In Memoriam.

Un sauce de cristal, lágrima negra,

una amapola tierna que el tiempo cierra,

un árbol bien plantado, danza valiente,

reina de las sonrisas, ojos presentes.

Tardes y anocheceres en la distancia,

¿y aquellas mañanitas que nos cantaban?

avanza, retrocede, vuelve, susurra…

el sol más vivo es ella:

                                 descansa luna.

* Versión libre del poema Piedra de sol, de Octavio Paz.

EQUILICUÁ

                                                  A Arancha y Noelia (ejercicio en panocho).

Ande las vi?

Tras un campo de vacas,

en bardiza de alambres:

delante un chepao andaban.

Salieron desde San Xil

chuminá que yo no entiendo.

No es ni inicio ni es fin.

ya que es pueblo sin copero.

Pero suerte de aquel taxi,

que las dejó justo allí:

y con mochila a la espalda

caminaron tras de mí.

Ajuntaera hicimos,

saludando un “Buen Camino”,

y hablando una media hora,

magdalenas nos comimos.

Endimás de lo que hablamos,

(no fué por escarcuñar)

me contaron lo que hacían

dónde iban y demás.

No por voluntad, ni asombro,

avancé sin saludar,

sin esperar su reposo,

dejándolas más atrás.

Con una cuerva en las manos

y cascaruja en miajas

me adentré en un hospedaje

a mindanguear a mis anchas.

En Portomarín por asombro,

me las volví a encontrar

mesmicamente sonriendo

volvieron a saludar.

Lo que el orage no dice:

la magia silva en la fosca,

los caminos que se cruzan,

si hay aurrusco, viento sopla.

Nos vimos en la zudiá

aquella gran Compostela:

yo con Murcia comencé

y mi camino, con ellas.

Poema atraVERSat

Si invento mars de paraules

m’ofego en el més profund:

faig deu versos i ni un punt,

rimo telèfons amb vaques.

Escric amb idees vagues

sentiments contradictoris

que poden semblar irrisoris.

Ja que no estan prou lligats

i un cop ja els tinc acabats

el poema se’n va en orris.

Ateneu al cabdelló

L’andana plena de gent,

el tren

no hi és a la seva via.

Arriba…

una noia: Déu vos guard!

-més tard-

el tren se m’haurà escapat! 

Pensa abocar-se a la via

quan sent per megafonia:

el tren arriba més tard

COM SI FÓSSIU NENS

Jo que sóc petit,

però també gran

no puc pas entendre

com no jugueu mai.

Com és que no juguen

els grans per Nadal?

Quan jo haig de fer-ho

cada dia de l’any!

Embruta’t! Somnia! Vés en patinet!

Si tot ho imagines pots arribar al cel!

Escriu una carta dient als Reis Mags

que aquest Nadal vols tornar a ser un infant.

Amb la neu fer boles,

gronxar-te al parc,

menjar xocolata

i saltar als bassals.

Ni mirar el rellotge,

ni anar a treballar.

Com si fóssiu nens…

Jo no vull ser gran!

Bon Nadal!

 

Palabras

Won’t you let me walk you home from school

Big Star, Thirteen. #1 Record

 

Escribo versos al viento

V

e

r

s

o

s

tacho palabras carbón,
las lanzo todas al aire
para que oigas mi voz.

Si se derriten
te beso,
si se congelan
mejor
allí estarán la palabras
hasta que las abraces
y se deshagan en vos.

Si te las comes
aprendes
que no te sacias de amor,
si te atiborras de ellas
no aprendes más (ni mejor)
cómete una,
mordisqueala lento…y ya veras (con el tiempo)
que sabe mejor.

Sin-Versar

Así escribo algunas cosas

de corrido y sin pensar:

lo tecleo sin leerlo

y lo plasmo aquí tal cual.

Porqué es tarde y de sosiego

llora una casa ancestral

sin pasados venideros

ni futuros que escuchar.

Sin cometas, ni fugaces

golondrinas a educar,

tanto vengan o embarquen

en un puerto, brava mar.

Así escribo algunos versos

de corrido, sin nombrar

la familia, los amigos

ni a aquellos que no están.

Porque la muerte es eterna

y la vida una ilusión

de la que los sueños hacen

mundos un poco mejor.

El que piensa: se lo hace

el que calla: voz atroz

el que dice: mejor calle,

no me sea usted cabrón.

El que sale a la calle

vuelve siempre al portal,

a su casa, a su cochambre

casa de mal barajar.

Y así vamos,

de corrido,

escribiendo sin parar,

recordando aquella gente

que algún día escribió tal

y como la gente ahora

no escribe ni pa’ atrás.

De corrido,

sin pensarlo,

y leyéndolo tal cual.

nit, matí, i tarda en blanc.

Els dos llavis es freguen,
ulls incrèduls, parlant.

Són les vuit,
tu t’aixeques,
m’aixeco,

potser has de marxar.

Després sento, oloren
els meus llençols a carn.

la nit lenta,
passada,
em recorda,

potser no hi ets demà.

Anys més tard,
ets encara, arraulida al sofà.

la petita
que plora
i s’enfada

dormirà fins demà,
(si troba abans el peluix per poder-lo abraçar).

Ja tranquil·la,
formosa,
i tendra,

busca núvols de sal.

Vol VY8318 (Àmsterdam – Barcelona)

Descansant

         Al meu pare, nascut el 25 d’agost de 1959.

Si t’eleves de les terres

al bell mig del setè cel,

Si tocant l’arpa clareja

Si el sol va cap a ponent.

Veus els núvols com es mouen?

mira com llisquen pel vent

mira quantes bones obres

però què petits ens fem.

I si vas a sota terra

a les brases de l’infern,

els dimonis no existeixen

no pateixis, s’hi està bé.

Mentrestant cal conformar-se

amb viure i morir vell,

veure la vida com passa,

sobreviure constantment.

Busca estones de silenci,

fes l’amor rera els fanals,

torna a trucar quan et pengin,

escolta un disc dels de abans.

Planta un arbre si tens terres

fes un fill amb un amant

escriu llibres sense idees

si ho fas bé potser et fan Sant.

Quan no hi siguis, acomiada’t,

saluda els teus professors,

digues hola a la mare

i que et faci uns macarrons.

Xapoteja a la banyera,

fes-ho tot per últim cop

com si mai fos la darrera,

de tu tindré un bon record.

Tanca els ulls, resto a l’espera

que dormis entre aquests mots,

ja bufo per tu l’espelma,

apagant-se com la mort.

Versió lliure de “Le cours du temps” – Yves Duteil

25 d’agost de 2013.

Festes de Gràcia 2013

Gent de totes bandes

entre les corrents

d’un carrer de Gràcia,

van amb pas molt ferm.

Veus carrers a l’aire,

avis passejant,

braços que bressolen

els petits infants.

Lloques i gallines,

ovelles dormint,

serps i serpentines,

un blau fons marí.

Totxos fets de sucre,

ocells assassins,

mira, la Mafalda

amb els seus amics.

Llibres, lletra, impremta,

el meu nom escrit,

dimensió aliena,

un drac a la nit.

Vola, el temps passa,

mans reivindicant,

Venècia entre aigües,

dinosaures grans.

I com es bressolen

infants somicant

mentre els seus pares

dormen passejant.

Les places es buiden,

silenci al carrer,

la claror del dia

fa dormir al jovent.

Veus carrers a l’aire,

avis passejant,

braços que bressolen

els petits infants.

Patatetes vora el mar

Entre pedres sinuoses,
Enmig platges en desús,
Una onada ens cavalca,
Entre llits d’un bressol mut.

Patetetes vora el mar*.

Tres pòstumes abraçades,
Com bressoles les cançons?
Una llarga nit a taula,
Un Taller de Cuina, sols.

En passejos verd turquesa,
Enmig roses, veig pinassa,
Una pedra ens pentina,
Fins a l’ombra d’una bassa.

Patatetes vora el mar.

De somriures pedagògics,
mentre van el nens cabuts

fent dels seus jocs els més lògics,
Parlem descosint embuts.

Patatetes vora el mar.

Acarona la petxina

a una alga militant,

les estrelles se la miren

mentre el sol es va amagant.

Patatetes vora el mar.

Fem dels clàxons serpentines.
Els sorolls entre els fanals.
Creuen dos trens per la via,
I no es freguen, i se’n van.

Patatetes
ja no en queden

per menjar-nos a la mar.

Patatetes vora el mar.

* Vers adaptat de la poesia Vinyes verdes vora el mar de Josep Maria de Segarra.

Estones de nit (o “Et dec una nit de divendres”)

Sale por la puerta

antes de entrar,

sueña en espejos

– rotos – ya, atrás.

Se come las palabras

antes de cenar,

tragándose los besos

– todos – y algo más.

Se duerme en la mesilla,

allá donde el reloj

sin darle cuerda al mundo,

– solitario – turn the world.

Amanece a deshora,

hambre de sofá,

caricias superfluas

pausado, banal.

En sábanas de seda,

con abrazos superpuestos,

de gemidos de poeta

y silencios siempre llenos.

De abruptos movimientos,

son sencillos nuestros besos,

de sonrisas prohibidas

y consciencias: nuestro juego.

Entrecortada, alguna,

Exuberantes sus pechos

que a los ojos de la infancia,

se critica – erróneamente –

la experiencia del deseo.

Abrazos en abrigo,

calor en espiral,

se rozan -sólo eso-

una noche casual.

Amanece muy temprano,

dulce despertar,

acabo un sueño,

sábado, sin fiebre,

y sin olas en el mar.

Madreselvas,

las tupidas,

sé tu nombre,

de cristal,

estoy absorto, 

Yo las veo,

las golondrinas,

las oscuras,

volverán… *

            para girar,

                        otra vez,

                              hacia atrás.

* Adaptación. Estrofa escrita a partir del poema “Volverán las oscuras golondrinas de G.A. Bécquer”.

** “Et dec una nit de divendres”. Dimas Rodríguez (2013)

DE VERBENA

Porqué el amor 

no es civilizado, 

ni pecado, 

ni sosiego, 

ni orgasmos en color.


Porqué el amor 

no es volver

con la frente marchita* 

ni la cabeza sentada

en terciopelo de plata, 

en noches alumbradas 

por los Lumière.


Porqué el amor

es el tiempo

de dos mundos inciertos  

de décadas indomias

diferentes, deferentes y sin ley.

De vivencias ya pasadas

situaciones acordadas

navegando entre dos aguas:

una transparente, límpia y clara.  


Como el poema

-éste-

que crece 

siempre impar**, 

como nosotros: 

sin norma, 

sin sentido, 

ni a la par.

Para escribir, cada día,

(contigo) 

un verso más. 



* verso adaptado de Volver de Carlos Gardel.

* Este poema consta de 4 estrofas de 5, 7, 9 i 11 versos respectivamente. 

IE COSTA I LLOBERA

De cop,

tot d’una

ja és aquí:

l’estiu arriba,

el curs s’acaba

sembla mentida

que ara recordi

el primer dia,

com el d’ahir.


Al setembre vaig arribar, 

amb incertesa 

pel què faria, 

per què l’escola

la coneixia,

de referència 

pel meu germà.


I de cop, 

a Cicle Mitjà 

em van posar: 

a tercer 

a fer català.


A una classe, la Marta 

tot el dia a l’escola, 

mentre jo i la Romina

ens tornem a tothora:

ella venia als matins, 

jo apareixia a les tardes,

i si volem programar? 

les passaríem molt magres. 


Paral·lel a la piscina 

penjant arxius a internet, 

una estona al passadís 

i alguns whatsapp ben tardet. 


Que si preparem poesies,

que si t’envio el dictat

fem projecte dels planetes?

ho parlem demà passat

que no hi ha temps,

que no ens veiem

ja ho faig més tard. 


Però…

(com be diu sempre la Marta)

passa allò típic que…

ens explica alguna cosa,

i la Romina ho ha oblidat

“nena! això ho vaig dir fa estona.

i el Dani ni s’ha enterat.


Marta tens el full de les sortides?

pots dir-me quan fem reunió?

ostres, jo no ho recordava.

Sort d’ella, que si no…


I així,

dia a dia,

ha anat el curs a tercer

polint coses,

amb ganes i esma,

i treballant de valent, 

que tot i no veure’ns gaire

ens en hem sortit prou bé.


Que el cicle

(tot es digui)

ha estat allà per tot

ajudant-nos,

recolzant-nos

i portant sempre el timó.


Que tot i les nostres cosetes,

els informes,

les graelles, 

les xerrades 

i reunions,

hem sabut gestionar bé,les diferents opinions.


Per això volia agrair-vos

l’acollida d’aquest curs

que ha estat un curs difícil, 

prò que he estat molt a gust. 


Agrair a la Romina 

tot el què m’ha ensenyat

que ha posat molta energia, 

en tirar el curs endavant. 


Que tot i no ser-hi a les tardes

li ha dedicat moltes hores, 

en comptes d’estar amb la Laia

compartint amb ella estones. 


Per les hores invertides,

les trucades a destemps,

per la quedada en diumenge

i per tot el què hem après.


Per ensenyar-me…

que les pilotes no es xuten,

que les de plàstic tampoc

que aquestes magnífiques tardes

no les gaudiré enlloc.


A la Marta,

per l’ajuda,

la paciència i la il·lusió

per mostrar-me l’experiència 

de tants anys de professió.


Desitjo que tinguis sort,

a la teva nova escola,

i que ha estat un gran plaer

creuar-me amb tu:

No han estat 25 anys,

però ha estat una bona estona.


Per acabar,

donar les gràcies

per aquest curs,

per aquest any

per ser una gran escola

que recordaré de bon grat,

i per treure’m un somriure, 

cada matí, 

cada tarda,

i cada dia d’aquest any.


Que tot i fer un terç… 

ha estat genial!

Minimalismo Universal

En ocasiones

algo se mueve;

deslizando,

cayendo,

menguando,

Bajo tu piel.

Y aparece

(a tus pies)

suntuoso,

en sigilo

y helado,

Para volver…

Como carícias.

De tormentas ahogadas,

Bailes sin sentido,

Lúgubres sonidos

De tu niñez.

Convertidos en sonrisas,

En instantes semieternos,

Pensamientos conjugados,

casi en todos los tiempos (pluscuamperfectos)

De la adultez.

Para volver a crecer,

En verse el claro de luna,

menguante,

sigilosa,

còmplice,

                                  bajo tus pies.

VERSOS EN GRAN ANGULAR

A mi padre

Es imposible hacer una buena película sin una cámara que sea como un ojo en el corazón de un poeta”.

Orson Welles

Por las cosas hermosas que tu me diste,

Aún sin darte cuenta .

 

Por aquellos secretos del corazón6 que guardé dentro,

rigiéndome por la ley del silencio7 y sin saber como abrirlos.

Por todo lo que se quedó en el recuerdo para siempre8,

Y por lo que el viento se llevó9 (de forma momentánea).

Porque hubo un lugar en el mundo10,

dónde nos encontramos ansiosos de un reencuentro.

Por un “Tierra y libertad”11 que no dio sus frutos,

Pero que no impidió que el árbol, poco a poco, se fuera ramificando.

Por todos los acordes y desacuerdos12 que hemos tenido

Y por algo en común13 que nos mantiene unidos.

Porque la vida es bella14 cuando uno abre los ojos15

y ve todo lo que tiene (aunque sea lejos).

Porque te quiero,

Envío un Abrazo partido16

6 Montxo Armendáriz (1997)

7 Elia Kazan (1954)

8 Steven Spielberg (1989)

9 Víctor Fleming (1939)

10 Adolfo Aristarain (1992)

11 Ken Loach (1995)

12 Woody Allen (1999)

13 Zach Braff (2004)

14 Roberto Benigni (1997)

15 Alejandro Amenábar (1997)

16 Daniel Burman (2003)

Escola Àgora, Comiat de 6è

Avui sisè

ho diré clar,

S’acaba el curs

Ja heu acabat.

Ha arribat el dia

Tant esperat,

No cal estar tristos

Malgrat el comiat.

Molts moment màgics

Junts heu viscut:

Amb sorra al pati,

Llençant-vos iogurts,

Compartint joguines,

Pintant amb les mans

Fent trenets llarguíssims

i algun moc penjant.

Quin fàstic

Què tendre,

Us aneu fent grans.

La gran majoria,

Vau arribar tard,

Però sembla mentida

Com us veu integrar.

Heu compartit

Molts moments d’estudi,

D’anglès i dictats

Problemes de mates,

I cròniques…

Espectaculars!

Recordeu amb molta esma,

El que heu d’utilitzar:

Els accents,

bona lletra,

Connectors,

punts i apart,

Rellegir,

pensar,

I escriure algun text

Encara que sigui

Molt de tant en tant.

Amb les mates,

Fer problemes,

Llegir dos cops l’enunciat,

Que a vegades dividim,

Quan hem de multiplicar!

Cal ser persones atentes

A poc a poc.

Pam a pam.

I com això,

Altres coses:

els projectes

magnífics!

els tallers,

tots uns cracs!

Tot i que a tallers de mates

Sempre hi ha algun despistat

Que si pujo…

Que si baixo,

Que no se a quin grup vaig!

Amb el Dani?

Amb la Míriam?

Però l’Ana, on està?

Ai… que a vegades

Ens quedem molt empanats!

Però per sort,

O desgracia,

Tot això s’ha acabat,

Ara a aquestes alçades,

Només us queda marxar

Acomiadar aquesta escola,

On heu estat aquests anys!

Cal agraïr a l’Antònia,

Tot el que va fer a l’inici,

La vostra mestra i tutora

Molt dedicada a l’ofici.

Ja sabeu: és jubilada,

Gaudint del seu temps però ajudant

Que ella ha llençat algun cable

Que a tots, a mí i a vosaltres

Des de sempre ens ha ajudat.

I pel vostre dia a dia

Avui sou excepcionals

nens i nenes plens de vida

magnífics, macos

i cada dia molt més grans.

I ara, us toca a vosaltres,

Fer un petit pas de gegant,

D’un en un,

Anant per ordre,

Per aquí anireu passant…


(*)

I només queda per dir-vos,

Que sisè ha aconseguit

Ser aquella magnífica pinya

Que semblava no existir

I que creix, dia a dia

i, esperem,

que no es perdi en l’oblit.

Que n’estem molt orgullosos

de la classe que hem tingut

que sou, segur, la millor classe

que fins ara he conegut!

El temps passa,

El temps vola,

Però l’escola no es mourà

Així, que “quasi ex-alumnes”

Recordeu on està,

Una de les millors escoles

Que a Barcelona hi ha.

Si necessiteu qualsevol cosa,

Només per la porta heu d’entrar.

I us rebrem tots plens de joia,

Somrient i encantats

De veure-us com dia a dia

Us aneu fent molt més grans.

Fins aquí.

I fins una altra.

Això no és (espero) un comiat

És un, “fins ara”

Un “a reveure,”

I us dic això de bon grat:

A tots i a totes,

Moltes gràcies

per ser com sou,

per ser genials.

I per treure’m un somriure

Cada matí,

cada tarda,

i cada dia d’aquest any.

 

* (part individual de cada alumne)

La HANAN

(que avui no hi és)

A vegades és tossuda,

però una nena riallera

Molt simpàtica amb la gent.

Escriu bé,

És sensible

I llegeix de tot

I més.

Esperem que allà on vagi,

Et vagi d’allò més bé.

Que podria dir del DRISS…

Que posa pau on es troba

I és bon amic de tothom,

Que quan li costa s’esforça

I té enorme el seu cor.

És simpàtic,

riu amb força

I posa cap constantment

Que és bon nano i és magnífic

Recorda’ns a tots l’any vinent.

El SERGIO.

Ai, el Sergio…

Que no sap allò que té,

No es gens tonto,

Però amb  la mandra

A vegades perd el temps.

Si a classe està atent

tot ho pilla

És sorprenent!

Així que Sergio,

Ja ho saps:

Cal esforç,

Que el cap,

El tens

Allà on cal.
L’ AARON és un nen simpàtic,

Entremaliat, però educat,

Molt sensible,

Atent, magnífic,

que quan vol s’esforça tant…

Tot el que vulguis pots fer-ho,

Només t’ho has de proposar!

MERITXELL

La Meritxell, responsable,

Endreçada, ella va fent,

Cal que amb tot s’esforci,

I faci el màxim,

que ho pot fer.

És molt llesta,

Bona nena,

Molt sensible i insistent,

Bona amiga, molt tranquil·la,

bona companya amb la gent.

És una persona exquisita

Que a tots i totes sorprens.

Té una sensibilitat immensa,

Que molts ja voldrien tenir

Cuida’t molt, ets estupenda,

I no deixis de llegir.

El JAVIER és molt bon nano

I bastant intel·ligent,

Que quan cal ell sempre ajuda,

amb ganes i de valent.

És capaç d’aportar al grup,

el que calgui i ho fa bé

amb l’ordinador és magnífic,

fa unes coses sorprenents.

L’ ALEX és bona persona

Juganer i despistat,

Que quan vol fa bé la feina

Escriu bé i fa el que cal.

Que aquest curs

(qui anava a dir-ho)

Tot allò que ha avançat,

A escriure, amb les mates

I a llegir vocalitzant.

Volia Àlex, desitjar-te

Moltíssima felicitat.

El JAVI amb insistència

També força ha millorat

Li posa ganes,

Té molta empenta,

I ganes de col·laborar:

En fer això…

en ajudar…

I amb esforç pot arribar

A fer moltes coses grans.

Cal esforçar-se

Això, ja ho saps!

La JAVIERA,

Ai… la Javiera

Tant llesta que és,

i prou que ho sap,

que a vegades

no fa ni un terç del que ella val.

Així que noieta,

ja saps el què et toca

Que de capacitats

i intel·ligència,

Te’n sobra.

A part d’això,

volia dir que ets molt divertida,

Que fas unes bromes

Amb doble sentit,

Que a tots ens fas riure

I és molt agraït!

La VALENTINA

Que avui tampoc hi és

Va marxar fa dies

Lluny, al seu país.

Era molt bona nena,

Ajudava a tothom,

Treia molt bones notes

I feia, sempre, de tot.

Esperem que vosaltres

De tant en tant l’ escriviu,

Mantenir el contacte

seria molt positiu.

L’ ETER, simpàtica,

És cínica i té humor,

Té una preciosa rialla

I vol un ascensor.

Doncs saps què?

L’any vinent posen dos!

Que és broma.

“Que da palo!”

Que no hi cap,

que no hi ha lloc.

Ara en serio,

Sense bromes,

De tu volia remarcar

La immensa vitalitat

que ens transmets a tots plegats.

Que sempre mira pels altres,

I que es preocupa de tots.

que siguis molt feliç

“Gamarjobat”

i molta sort!

Nico paco,

Nico paco,

Movidito,

i molt inquiet,

que és incapaç a la cadira,

quedar-se ni un minut quiet!

Cal calmar-se,

Pensar, escriure,

I pensar com ho diré,

Que a vegades corres massa,

Però tu ho pots fer re-bé.

Dir-te que ha estat magnífic,

Tenir-te un curs,

tot sencer,

Que coneixer un nen com tu

Ha estat, per mi, un gran plaer.

La LORENA

És responsable

Molt madura, intel·ligent

Que cal que aprofiti al màxim

Les mil capacitats que té.

Que tot i marxar lluny,

Recordi,

Tots els bons amics que té

Que segueixi fent més fotos

I que li vagi tot bé.

Que ens recordi,

Molt de temps.

GEMMA,

Nena guapa i riallera,

I un xic desendreçada,

Ai, a l’inici de curs,

Com erets de despistada!

Però amb bona voluntat

Es millora dia a dia

Fas sempre les feines,

I transmets molta alegria.

Molt sincerament ho penso

Pots sentir-te orgullosa,

Sobretot per ser com ets:

una bona

i gran persona.

MONTSE

L’altra pinya,

“estupendo”,

Que sembla venir de família,

Això d’esforçar-se amb “esmero”

Que cal seguir com fins ara,

Sense perdre molt el cap,

Que ets capaç d’aconseguir

Fer tot allò que tu vulguis

Si tu proposes molt vals

Això mai ho dubtis!.

El JAHIR,

noi molt alegre,

Divertit i encantador,

Que avui no es troba amb nosaltres,

Ja se’n va anar a Equador.

Esperem que es diverteixi,

Que sigui sempre com és

Que ens feia riure a classe,

quan tocava..

i quan no, també.

Un petó i una abraçada,

Esperem que et vagi bé.

El RAUL,

Un noi sensible,

Tot i que ho amagui molt bé,

Que és molt llest,

Cal que s’ho cregui,

que quan vol és molt valent

i fa les coses molt bé.

Cal que li posi ganes,

que aprengui sense cap por,

que segur si s’ho proposa

podria fer-ho millor.

T’envio ànims,

Molta força,

i tu vals molt,

de debò.

El BRAYAN

Encantador i magnífic,

És un xic entremaliat,

que en tot el dia no para

és carinyós i genial.

Cal I no ser tant xerrameca,

Que a vegades a classe

Sembla que estiguem de festa.

Però tot i això,

No canviïs

que ets un nen ben genial

Que segur que on arribis

Tot ho faràs bé i com cal.

De la KARLA

Podria dir tantes coses

Que no sé com començar:

S’esforça sempre,

És educada,

És silenciosa

atenta

i una nena molt pacient

que s’esforça constantment.

Ajuda a les seves amigues,

Recolza als amics també,

col·labora, posa ordre,

i es porta d’allò més bé.

Que a tots els i les mestres

Ens té molt bocabadats,

de com col·labora i ajuda,

del més petit

al més gran.

Així que sisè, us demano

Un molt fort aplaudiment

Per la Karla,

I els seus pares

Per educar-la tan bé:

És magnífica i atenta,

També molt respectuosa,

no es baralla,

tot ho parla,

i és molt observadora.

Silenciosa,

Comprensiva,

Treballadora,

Insistent.

Karla,

Que tinguis  sort,

L’any vinent!

La MANUELA

Divertida,

I quan riu

Sempre la sents de valent.

Que desprèn una energia

I unes ganes sorprenents

D’aprendre, de fer coses,

I millorar constantment.

És una nena tranquil·la,

Magnífica i molt bufona

Que si pensa tot li surt,

Si ho rumiar una estona.

Una nena molt prudent.

Que ha avançat molt aquest curs,

Que cal que perdi les pors,

I és curiosa com ningú.

Desitjar-te molta sort,

En el teu nou institut,

Que trobarem a faltar

Una companya com tú.

El ROBERT

Mira tu, ves quin nano,

Que es lleva cada matí

Des de lluny agafa el metro

I a les nou ja és aquí.

Que quan vol el Robert porta,

Unes cròniques perfectes,

Pero a vegades la mandra

Li suposa un desperfecte.

Que cal dedicar-hi temps,

Per a fer qualsevol cosa,

Que amb temps i el teu talent

Milloraràs moltes coses.

Segueix així,

Amb insistència

I tot i ser generós

a vegades cal paciència

ets un nen molt valuós.

 

VESPRADA

I aquí ho tens,

sense res més a dir,

una vesprada de divendres més

al costat del coixí.


Pensant entre lletres,

somiant entre fils,

barrejant idees

dins un únic sentit.


I sense mastegar

amb poc menys d’un bocí,

et crees quilos d’històries,

però cap d’elles té fi.


Comences un llibre,

Acabes en vers,

i tot et fa riure

pensant que és pervers.


Et dediques un somni,

realment és dolent,

tanques bé la finestra

i no surts al carrer


I la gent mentre passa

impassible et somriu,

et diu allò que tant ànsies,

no ets sols un motiu.


Penses que tot gira,

que res para,

que tot crida

i res té màgia.


Aleshores el veus,

dins el bressol,

que per allò has viscut,

i et mira als ulls, -sols-.


Et toca amb innocència complida,

et crida la infantesa no existida,

et somriu entre fades de carícies,

i crida que vol (altra vegada)

el teu somriure.



I el petit és allí,

sense res més a dir,

una vesprada de divendres més

al costat del coixí.

Poema en el Groove Bar

Poema escrito dadas las siguientes palabras: deseo, una, luz, espejo, caracol, torbellino, mordente, baile, sombrero, yerbas/hierbas.



Este mes no tengo tiempo,


demasiado por hacer,


un monólogo es mas denso,


y mas chungo (sin leer)




Así que hoy señores míos,


No haré un recital,


Un poema, un par de rimas…


Y a casita, a descansar.




Hay que ver que buenos días,


un tiempo descomunal!!!!


Se nota que ya es junio,


Mucha luz, “i ni un bassal”




Ya era hora,


Tanto rollo de paraguas y anorak,


Constipados, torbellinos


Y nevadas sin parar




Que ya me dirán ustedes,


Todos tarde a trabajar!


Y ni una puta persona,


Se paró ni un momento a pensar


Que el puto bus de turno,


Llegaría impuntual.




Hay que joderse ! – dijo el jefe.


Yo llegué cuando tocaba!


Con el sueldo que usted gana


Se a comprado un trineo,


Y pilla Balmes de bajada!




Así llegué, si señor


Contesta él con mucha honra,


De pasar a un caracol,


Tiritando como estaba


En Balmes con Rosellón.











Y el bueno de mi jefe,


Pasa a toda ostia…


Y lo pisa


(el muy cabrón)


Alegando


que había fumado unas hierbas


allí un poco más arriba


en un cruce con Gran Vía,


Y por eso no lo vio.





La verdad que hay de todo:


Nieve, viento y poco sol


Algo de lluvia y frío


Y un volcán en erupción





Una cosa importante,


Pasa en la gran ciudad,


Todo el mundo está pendiente,


De la puta Diagonal




Que si rambla,


Que es mas chulo


Que deseo boulevard,


Pasear de vez en cuando


Y mi calle está fatal.




Referéndum,


Indispensable!


Y los sueldos… a bajar.


Que hay crisis,


Que no cobro,


Que no tengo ni pa’ pan.






Y para ir acabando,


Falta algo que explicar


Como la mayoría de ustedes


“mordente” tuve que buscar.




Wikipedia, es genial!




Que nadie os diga,


Que hoy en día,


Alguien mira el diccionario,


La persona que lo diga,


No hay duda


Es un engaño.





Pues resulta que mordente


Es un adorno musical


Que consiste en unas notas


Con duración variable


Según la nota principal.




Y a mi qué!


Dirán ustedes


Pues como a mi,


Me da igual


Pero siempre algún listo


Dice aquello tan genial:


De que el saber no ocupa lugar.




Pero si que hay un esfuerzo,


Para una cosa banal,


Y podría aprovechar


para hacer algo especial.




Por ejemplo ir de crucero,


En avión esta fatal,


O ir al baile de mi pueblo


a bailar un cha cha cha.




Que ese día de verano,


Te preparas bien formal,


Allí recto, en el espejo,


Probando ropa sin parar.


Que si mi viejo sombrero


Que si voy mas informal


Y total para luego quedarte peor que un flan.




Vomitando los tequilas


y además tú sin ligar.


Que todo el mundo sabe


que tu amigo es el mas guapo


y a ti te dicen sapo,


“els del poble del costat”.


Y encima te lías con la que nunca quisiste


Y ya tienes coña en el pueblo


Hasta el dos mil ciento quince.




Y por favor os lo ruego,


No digan palabras raras,


Que luego cuesta un huevo


Escribir las parrafadas


(Sean rima o sean verso).

Peripecias de lo simple

A mi abuelo, Quico


Hay veces que la sangre

te recorre por las venas,

suplicándote a gritos

que huyan todas tus carencias.


Hay dias que la infamia

te engaña alguna noche,

olvidando la injusticia

de la vida entre los nobles.


Hay tardes que despiertan

peripecias en contornos,

cerrando siempre algunos ojos,

abriendo otras apariencias.


Hay momentos que te cogen

de la mano, invisible,

soltándo tu corazón

desgarrando algo sublime.


Mientras, alguien, te susurra,

al oido del silencio,

aún es pronto para el sabio

ya es muy tarde para el viejo.


Hay suertes momentáneas

ya vividas,

de vidas esdrújulas,

sentidas,

hay seres fabulosos

y mentiras

y verdades entre otros,

medias farsas.


De senderos que corrieron por caminos,

de montañas que barrieron las llanuras,

de amarillas lunas llenas, negros soles,

de salidas y ocasos sin penumbras.


Del mañana recordado,

del ayer, nunca vivido,

de las horas que volaron

y de instantes sucumbidos.


Nunca olvidé aquel segundo,

aquel intante duradero,

me abrazaste con los ojos,

me estrechaste (mi mano)

con tus viejos,

dulces dedos.