Més informació de l’espectacle aquí
Dong amb les dotze campanades
Dong a aquest any diem adeu
Dong amb raïm, amb abraçades
Dong i com sempre, sense neu.
Dong Aquest any serà una festa
Dong no vull tenir molts encàrrecs
Dong que fer deures em molesta
Dong o anireu a fregir espàrrecs!
Dong Aquest any nou volem riure
Dong ple de colors i de llums:
Dong amb aquesta poesia
Dong celebrem que el passem junts!
Busco…
un color especial
per aquest Nadal.
Un Nadal ben blau
amb un vent molt suau.
Un Nadal verd clar
per poder jugar.
Un Nadal turquesa
enorme sorpresa!
Un Nadal de roig
per fer molt el boig.
Un Nadal magenta
per estar contenta.
Un Nadal marró
fer cagar el tió.
El color que busco
és el transparent
per pintar aquests dies
amb la meva gent.
L’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible va ser aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 25 de setembre del 2015 – mitjançant la resolució “Transformar el nostre món: l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible”- amb l’objectiu d’estimular l’acció en 5 esferes d’importància crítica: les persones, el planeta, la prosperitat, la pau i el partenariat.
Aquesta resolució fa una crida a desenvolupar respostes nacionals ambicioses per implementar l’Agenda 2030. És per aquest motiu que el Govern de Catalunya, en el Pla de Govern per a la XI legislatura, va assumir el compromís d’elaborar un pla nacional que assegurés l’aplicació de l’Agenda 2030 al nostre país.
L’Agenda conté 17 Objectius per al Desenvolupament Sostenible (ODS) i 169 fites associades a assolir en l’horitzó de l’any 2030 sota el lema “no deixar ningú enrere”.
He escrit aquests haikus per a L’Agenda Sarrià 2030, premiada per l’Ajuntament de Barcelona.
La humanitat
no pot viure al dessota
ni a la deriva.
Totes les boques
s’han d’omplir de paraules
per no dir fam.
Que la durada
de cap vida no sigui
breu ni mancada.
escola i vida:
dues llars on hi habita
l’aprenentatge.
Entre persones
d’un món igualitari:
cap diferència.
aire de dèria
un mut estany em torna
emmirallada.
Tota energia
que es crea i ens transforma
estableix vincles.
Que el creixement
obri camins que portin
a futuribles.
Ponts que connecten:
creem punts de trobada,
fem biblioteques.
Cor que recolza
la feblesa aliena:
doble batec.
Espai orgànic
simbiosi amb la natura,
l’estimat barri.
La mida justa
del temps i de les coses
és suficient.
Llançar la pedra
aquí, allà l’onada.
La mà és nostra.
Un entorn líquid
on fer una casa blava
per submergir-se.
Llum entre fulles.
El tronc si no fa ombra
tampoc no arrela.
Accions comunes:
no deixar ningú enrere
ni a la intempèrie.
Som mar comuna.
Perill si tens la xarxa:
ets tots els peixos
Més informació de l’espectacle aquí
Avui, dia poètic, més que mai
caldrà reivindicar la poesia,
prò no només avui, el dia a dia
és clau per fer del vers moment, espai.
Per què? Diran alguns amb suspicàcia
si amb sort la poesia és afluent
o raig o doll o gota en got absent
i mai serà un indret per l’abundància.
Si només en un vers hi brolla el cert,
el dol, l’ombra, la pau, mai la mentida,
i el vers pot germinar arrel de vida
pot donar fruits en un terreny inert
i pots emmirallar-te en el poema,
en aquell mot que just no és escrit,
però que en el poema has llegit,
l’espai en blanc et diu, sense fonema.
Per què? Algú insisteix amb la pregunta,
si jo la poesia no l’entenc.
Tu avança, a poc a poc, i ves pel brenc,
la brúixola del vers mai no ens apunta
i més que comprensió és experiència,
els límits són per dir nous horitzons
on perdre’s, veu i vers entre els racons,
trobar nou punt de fuga en la vivència.
I com? Nova qüestió. Algú carbura.
Pots regalar poemes pel missatge,
dels versos en faran bon equipatge
i el cor serà embolcall de la cultura.
Cultura de la cura entre persones
per dir, reivindicar i donar lloc
—si us plau, que quedi ben gravat a foc—
el ver poema vibra i crea ones.
Cal doncs, apropar versos, fer drecera,
parlar-ne, compartir, del vers fer llaç,
en moments de dolor t’obrirà pas:
el vers és com la vida, mai espera.
Poema publicat al Diari de Rosa Sensat
Il·lustració de Virginia Donoso
Autora: Mar Benegas
Il·lustradora: Neus Caamaño
Traductor: Dani Espresate Romero
Editorial: A Buen Paso
Pàgines: 20
Any d’edició: 2022
ISBN: 978-84-17555-67-2
El nadó s’endinsa en la nit i recorre el món dels somnis acompanyat pel seu osset. Així emprèn un viatge que el portarà fins a l’espai, a un castell, a conèixer dracs i sirenes i a navegar pel mar. Perquè als somnis s’ajunten les impressions del dia, les coses de casa i es creen mons per explorar.
Després d’escriure i il·lustrar Hola, matí, Mar Benegas i Neus Caamaño han decidit explorar els camins dels somnis amb àgils versos per cantar i amb il·lustracions on s’ajunten vitalitat, equilibri visual i unes infinites ganes de jugar… El lector està convidat a fixar-se en un univers de detalls, n’hi ha per sucar-hi pa!
Categoria: 0 a 3 anys.
De primer: ventada,
gelat i aire fred.
De segon: gebrada,
molsa i un avet.
De postres un dia
amb la gent que vull.
De beure: alegria
i molt aldarull.
A la taula un àpat
de menú ideal:
Pots venir, afanya’t!
i molt bon Nadal!
Autor: Benoît Jacques
Il·lustrador: Benoît Jacques
Traductor: Dani Espresate Romero
Editorial: A Buen Paso
112 pàgines
18 x 16 cm
ISBN: 978-84-17555-63-4
Publicat per primera vegada a França amb el títol La nuit du visiteur.
Premi Baobab 2008.
Primera edició del llibre en català: 2021.
La nova edició del llibre més insuportable que mai hagis llegit. Hauràs de tenir nervis d’acer per no abandonar la lectura d’aquesta irresistible història a mig camí. De nit, l’àvia està sola a casa esperant que la seva Caputxeta li porti el sopar, però apareix, sense avís, el Gran Llop Ferotge. Per tal d’entrar a casa de l’àvia es fa passar per quantitat de personatges. El Llop xocarà amb la indestructible sordesa de la velleta, un mur infranquejable capaç de portar-lo a la vora de la desesperació. Una història hilarant que posarà a prova els teus nervis. Abandonaràs aquesta irresistible lectura a mig camí o aconseguiràs trobar la clau de l’enigma?
La primera edició en català d’un clàssic contemporani que l’any 2008, a França, va guanyar el premi Baobab al millor llibre infantil il·lustrat; i que va obtenir una menció honorífica del jurat de bibliotecaris en Los Mejores del Banco del Libro a Veneçuela l’any 2013.
Enllaç a l’editorial A Buen Paso
Durant aquest curs amb el grup de tercer de primària hem treballat molta poesia. Algunes de les activitats que hem fet les podeu veure aquí. Estem molt satisfets amb la feina feta, amb les produccions poètiques resultants i amb les propostes fetes. Però no només hem fet això. Per arribar a poder escriure un poema hem hagut de fer molta feina prèvia:
Algunes d’aquestes accions i activitats han estat recollides en aquest dossier individual.
Agrair a la Lucia Manotas García per deixar-me penjar el seu material com a exemple de part de la feina feta aquest curs.
Bon estiu i molta poesia!
Em costa llegir: llegim plegats? Jo agafaré el llibre més tard…
Els articles sobre lectura, la seva importància i sobre com aconseguir que llegeixi(n) (des del jo fins a l’ells) sempre són imprescindibles. La societat ens demana constantment calma i llegir és una bona manera de frenar, de desconnectar, d’evadir-se, de visitar llocs on no hi hem estat mai, d’estar amb gent que no coneixem, de sentir en primera persona coses que no hem viscut ni viurem i, fins i tot, de connectar més amb nosaltres mateixos, escoltant-nos, sentint-nos, emocionant-nos.
Experiència poètica d’aula a partir del poema “sobre la pau del verd” de francesc garriga barata i inspirat en la col·lecció “protagonistes” de Gemma París Romia.
Música i Poesia: “Un espectacle de diàleg entre la música i la poesia” amb l’Oriol Barri i el Dani Espresate.
+
Jam de Poesia: “La poesia ens cuida” amb la participació voluntària de les persones assistents. Prepara la teva poesia o la d’una altra persona i anima’t a recitar-la.
Més informació aquí
És nit fosca forma part del disc Ara va de bo i amics. Les sessions d’El Gripau Blau a Ràdio Estel (2011-2020) Discmedi, 2020.
Cançó de Dani Espresate sobre el tema popular Dins la fosca. Veus: Laura Pau i Jordi Roura. Guitarra: Jordi Roura. Arranjament (instruments virtuals): R.C. Alexandri.
És nit fosca i tot d’una
entre un llençol de lli
s’enfilava la lluna,
tal com va fer ahir.
Si li dius bon dia
potser ella respon
les estrelles et miren
i la lluna mai dorm.
Fulles verdes sens ombra
cauen mudes al llac,
els carrers en silenci,
corren els núvols blancs.
Dorm, bonic, descansa
imagina’t un drac
que et passeja pels aires
sobre una gran ciutat.
Els fanals tot ho veuen,
l’estació sense trens,
el diari a la impremta
i el pa és ben calent.
Si tens fred, el pare
et farà un gran petó
mentre la mare et tapa
amb un bon edredó.
La casa sembla freda
perquè tothom hi dorm,
si a la nit et despertes
canta això sense por:
La nit és tranquil·la,
quan la gent no té son
les estrelles et miren
i la lluna mai dorm.
És nit fosca i tot d’una,
entre un llençol de lli
s’enfilava la lluna,
tal com va fer ahir.
Autora: Arianna Squilloni
Il·lustradora: Laia Domènech
Traductor: Dani Espresate Romero
Editorial: Akiara
64 pàgines
16,5 x 27,5 cm
Rústica cosida a fil vist
ISBN: 978-84-17440-66-4
Col·lecció Akipoeta, 2
Primera edició: juny del 2020
Edat recomanada: + 9 anys
Al camp, els avis treballen de sol a sol. La petita ho va mirant tot, amb atenció i curiositat, alhora que s’esforça en entendre la natura amb la seva imaginació. Els poemes, plens d’innocència, ens parlen del debat de les granotes, del sentit de l’orientació dels senglars, del banquet dels llimacs o de la màgia de les cuques de llum. També hi ha entrebancs, com el dia que perden les vaques o que una mostela entra en el corral. Una mirada fresca als fenòmens de la natura i una invitació a aturarnos i a contemplar.
El temps va lent és el meu primer poema musicat. Aquesta magnífica cançó forma part del disc Ara va de bo i amics. Les sessions d’El Gripau Blau a Ràdio Estel (2011-2020) Discmedi, 2020.
Música, veu i arranjaments de R.C. Alexandri i veu de Marta Casals Balaguer. Il·lustració de Virginia Donoso. Agrair al grup Ara Va de Bo, sense el qual aquestes tonades no haguessin existit mai.
A tots ells, gràcies.
Podeu clicar a la il·lustració per ampliar-la mentre sentiu la cançó o consultar els acords aquí
Pretext magnífic
per tocar fons, reflex
del curt haikú.
(Recomanació literària en forma de haikú)
Aquesta és la primera entrada en prosa del meu blog, però de ben segur sigui la que més musicalitat, poètica i retòrica tingui. Crec que no calen presentacions, ni preàmbuls. Qui ha conegut a l’Efrem García Salinas sap que les seves interpretacions, les seves obres, els seus projectes tenen veu pròpia.
Avui, en motiu del concert/homenatge que es fa a l’Espai BES, per primera vegada s’interpretarà una de les peces del cicle de cançons A veces el corazón… cicle de cançons sobre poemes de Dani Espresate op. 18, composta per l’Efrem.
Aquest és el meu petit reconeixement a la seva implicació en una bonica aposta. Gràcies Efrem per posar música a les meves paraules, partitura als meus versos i notes al meu silenci. A veces el corazón puede leer versos vacíos.
Podeu veure les partitures aquí.
Que no t’enterrin:
quan et corquen la vida
fecunda el crit.
Dos que coinciden
no son desconocidos:
hablan del tiempo.
¿Es año nuevo?
Las cuatro estaciones
a cada rato.
Paso del tiempo
despierta la flor blanca
almendra al suelo.
Calma senzilla
i homes devorant terra.
Inabastable.
Torn i retorna
acabo per l’inici
i, just, m’enfango.
Llum entre fulles
escletxant maduresa
del camp estèril.
aire de dèria*
un mut estany em torna
emmirallada.
* palíndrom
Parpella borda
que dorms tocant la terra
avui m’arreles.
P è t a l s i lletres
vaig a llegir a la cova
que és Sant Jordi.
HABITACIÓN 305 – RESERVA
Fecha de entrada: 15 de marzo de 2018.
Fecha de salida: 16 de marzo de 2018.
Huéspedes: 2
Desglose:
Suite con vistas.
Servicio de habitaciones.
Cena.
Desayuno.
Comentarios del cliente:
Solicito flores,
botella de cava
y tarjeta de bienvenida.
Estado del pago:
Realizado.
Subtotal:
La noche me envuelve…
Impuesto:
…solitario.
Buscamos, al despertar,
las zapatillas de siempre,
el olor a desayuno,
la ruta de somnolencia
que prosigue, lenta, igual:
pie mojado, bolsa al hombro
y doble llave al cerrar.
Encontramos de rutina
al chaval de la mochila
que no puede con sus granos.
Al conductor de los jueves,
misma ruta, sin desvíos.
Asiento sin dueño fijo,
estoy yo, sin nadie más.
Y el reflejo me devuelve
de golpe a la realidad.
Al inmovilismo puro.
Al confort, pisar seguro,
sin traspasar el umbral.
¿Cuanta gente se ha observado
como títere en un mundo
creyendo poder andar?
Aún teniendo zapatillas
pisamos siempre hacia atrás.
Descalcémonos sin miedo.
Si el pie siente dónde pisa
(sin deslizarse fugaz
y atendiendo imperfecciones)
será precioso el andar.
Buscamos, al despertar,
las zapatillas de siempre…
¡Sumérgelas bajo el mar!
A mi tía Vicky, In memoriam.
Me estiro.
Alcanzo al largo horizonte,
ese azul inalcanzable
de tacto impropio y cercano,
sublima mi corazón.
Me duermo.
Pincelo al aire oleadas
y vuelo libre en ascenso,
sin golondrinas que vuelvan,
ni recuerdos que contar.
Respiro.
Ahora que ya no quiero
me sale el aire que exhalo,
sonrío a la tierra firme
y me tapo a dormitar.
Mi letargo es lozanía
para tu pies y tu andar.
Me estiro, duermo, respiro,
y despiértame al llegar.
A veces me dan ganas de llorar,
pero las suple el mar.
Elegía, José Gorostiza.
A mi abuela Caty Eibenschutz Hartman, In Memoriam.
Ni me duele,
ni te vas.
Soy lo que soy
gracias a ti
y dentro siento tu energía.
Y por eso, querida,
me ahorro los versos de despedida.
Y somos tantos los que sentimos igual…
D’entre tots els gustos dolços,
que jo tasto al Nadal,
sense cap dubte escullo
un que és ben especial.
N’hi ha de crema, xocolata,
coco, menta, nous i gerds,
inclús fets amb carabassa
i també de fruits vermells.
N’hi ha de tous, durs, impossibles,
N’hi ha que fan crec, que es desfan,
d’Agramunt i de Xixona,
i alguns fets des d’Alacant.
D’entre tots els gustos dolços,
que jo trobo més genial,
sense cap dubte escullo
els petons d’aquest Nadal.
I jo, què vull?
Jo,
Un poc de gel,
i un xic de glaç.
Un molt bon ren,
no tant de vent,
ser molt bon jan.
Ser un dels tres mags,
rei del meu món,
no fer cap mal.
Ho faig tot bé
quan ho veig clar,
a la nit vull
la son dels qui se’n van.
I què no vull?
No vull cap bram,
ni cap cop sec,
no vull ser brut,
ni cap crit fort,
ni cap més mot
dels que fan mal.
I jo, què vull?
Jo,
Ser jo, amb tu.
A mi em val.
-ei, si pot ser-
Saldría…
Cuando observo el descaro,
cuando el mal queda impune,
cuando la fuerza del orden
se desordena en mí.
Cuando mis yemas no sienten,
cuando mis fuerzas se arrastran,
cuando el silencio se hercia,
me desordena a mí.
Cuando sonríen agravios,
cuando rompo descosidos,
cuando me inverso sin rima,
saldría…
Cuando ya no hay mas salida,
cuando agoto argumentos:
El chaleco salvavidas
debajo de sus asientos.
Fotografía: Albano Bernadas
Verdes vestidos que transparentan,
labios de tinta que cantan jazz,
muchas mañanas son palabreras,
pocos pasados, un ojalá.
Como entre horas, sueño a desdías,
tu huella queda entre tu andar,
sin más palabras, suerte precisa:
I just fall asleep on your blue lap.
Con tus tacones lejanos
mi Madrid en letanía,
yo quisiera más motivos,
la chulapa a media esquina.
Sin tus ojos verde alivio,
mi Barcelona amanece
sin Debod, sin sol; Retiro:
agua de hierba sin peces.
Como olvidar aquel cielo
de Sagrera a Chamberí,
estrella de terciopelo,
ya te veo. Estás ahí.
Yo no hice nada;
Yo no morí.
Guardé todos mis recuerdos
con la mano izquierda al frente
y con miedo en los bolsillos,
– o al revés, ya ni lo sé -.
Me alejé sin más palabra
que el crujir de aquel asiento,
muy lejano al horizonte:
soy pretérito y cristal.
Y me sueltan: Abandono.
Siento la escarcha imprecisa.
¿La guitarra entona un triste?
Quizá mañana, hoy no.
Veo soldados armados.
La mirada clara, lejos.
Sobrevivo a bocajarro.
Dejo en el muro mi aliento.
Fotografía de la Plaça Sant Felip Neri, Barcelona. De Dani Espresate Romero
Recuerdo olvidarte
cruzando Diagonal,
retrovisor del coche
sudor en mi cristal.
El sol ya casi duerme,
se engrisa mi pecado,
tu geranio enmudece,
dulzor del condenado.
Viento. Tu falda al aire,
das vueltas en un swing
el chaval de ese baile
murió en nuestro Madrid.
Espero no perderme
en tus dulces premisas,
sonrisa indeleble
hielo por donde pisas.
Recuerdo olvidarte,
el sol ya casi duerme.
Viento. Tu falda al aire,
espero no perderme.
Hoy es tarde en el rellano
y la duda se resbala,
fuera humo y adoquines,
está fría mi almohada.
Deshojamos margaritas,
¿nos aborrece la duda?
A la vuelta de la esquina
no encuentro ni Dios, ni ayuda.
Pasé noches bajo negro
duermo en mi propio laurel.
No doy vela en este entierro
aunque pronto muera el pez.
Si corriera al horizonte,
si me diera por no dar,
si soñara entre mis libros
fronterizo en alta mar.
Hoy me duermo en el rellano:
nada es cosa del azar.
(Gracias a textosensolfa por la idea y el final).
Fotografía de Miquel Grañó Romero
Superviviente, sí, ¡maldita sea!,
nunca me cansaré de celebrarlo,
antes de que destruya la marea
las huellas de mis lágrimas de mármol.
Joaquín Sabina (2017)
A Neus Espresate Xirau
Hoy, que ya cierras los ojos,
verás precioso Canfranc,
los raíles, tus recodos,
siempre hace polvo el andar.
Hoy que leo entre tus huellas
andan descalzos mis pies,
el camino en tus maletas,
lágrimas de tu niñez.
Tu aún no has sucumbido.
las palmeras te hacen sombra,
nunca expira un exilio.
Fotografia hecha por su nieta Ceci.
El més bonic dels pessebres
no té molsa, ni cap bou,
me’l construeixo jo sol
des de gener fins desembre.
El més verd i alt dels arbres
no creix al costat del foc,
és aquell que viu al bosc
on anem junts de vacances.
La més gran de les estrelles
no té perquè ser fugaç,
simplement t’agafa el braç
quan ets sents com un titella.
La millor de les nadales
és la que sento a la nit
quan el camp està florit
o quan nedo a aigües salades.
El més bonic dels pessebres,
el més verd i alt dels arbres,
la més gran de les estrelles,
la millor de les nadales.
Si jo fos Pare Noel
m’agafaria la barba
i la llençaria al cel
construint grans núvols d’aigua.
Si jo fos un gran tió
no cagaria arengades,
ni faria cas dels cops,
només rebria abraçades.
Si jo fos una gran llufa
voldria moure el braç
que no vegis com molesta
aquell tros de celo al cap!
Si jo fos un dels tres mags
em trauria la gran capa
per abrigar els infants
que tenen fred, son i gana.
No repartiria diners
si jo fos la loteria,
si no pau a tot el món
i bons moments d’alegria.
Que la tierra te sea leve
El día último aquel*
que lloramos a la arena,
cuando un pueblo persevera
y en eso se fue Fidel**
Y aquí sigues Comandante:
al canto del tocororo,
con la mirada tranquila,
y llenando el corazón
– de tu Cuba –
y mi América Latina.
* Adaptación del verso “el día primero aquel”, de la canción Gracias Fidel, de Carlos Puebla.
** Adaptación del verso “y en eso llegó Fidel”, de la canción de Carlos Puebla.
Santa Cecília 2016
Acordió de botó i camisa.
Ahir duia una trompa,
avui la batuta.
Surto al carrer i no hi ha ningú,
només un silenci de blanca.
A bufades se’m travessa una flauta
i en sols una fusa se’m posa a la contra un baix.
I jo, sense armadura, sincopant.
No em faig un sac de gemecs,
ni alço el to com un orgue,
em quedo sostingut a l’aire.
[compàs d’espera]
Becaire.
De sobte
avanço en un allegro.
I una ocarina
vola pel cel.
Enfilo les escales pentatòniques del final del carrer
i un cop a dalt, simplement, escolto el silenci.
Doble barra final
i aplaudiments.
Ven conmigo a dar un paseo por el parque,
porque tengo más cuentos que contarte
que García Márquez.
Calle 13.
Amb el vent llisquen les penes,
blanc discontinu a l’asfalt,
de Mallorca al pic més alt
s’entarongen ses estrelles.
S’endormisquen les auledes,
es besen arran l’acot,
sols els queda un lloc remot
on aparcar la rutina.
Divendres toquen botzina:
ruta curta amb la roulotte.
A mi abuela, Julieta Renau Ballester.
Nos cruzamos en el paralelo
y nos abrazamos en el horizonte.
Dormiste muy cerca de mi, ¿recuerdas?
Era tarde.
Descansamos apoyados en el mismo hombre
-incluso ahora-.
Y pese a todo, sonreíste.
Y pesa todo: sonreímos.
Aquí sigues ¿recuerdas?
Hoy es tarde para olvidar tu huella en mis pies.
On the level. Leonard Cohen.
Bajé.
Vagué por el río, sin lino ni vela,
corriente como tantos otros,
sumergido en lo más alto de mi superficie.
Me hielo al viento, que se desvela,
y mojando todo de conscientes imprudencias,
deja caer la hoja seca, y la verde a deshora.
Soliloquiando contigo un compás
partitureo un verso a solas,
sin ni siquisiera rezar o preguntar
si tu exilio existe,
o si es exhalo de libertad.
Bajé.
Vagué por el río y soy arena.
Oyes de fondo el vinilo que él te regaló,
aquél que escuché anteanoche por última vez.
La aguja en el aire hace años que no hace presión,
compré el tocadiscos a plazos en El Corte Inglés.
Un fuerte silencio interrumpe el violín,
busco y encuentro un concierto suyo en internet:
veo que toca en diciembre el “Riu de l’oblit”.
Me estiro a leer tranquilo a Manu Larcenet.
Y cierro los ojos
perdido en la traducción…
Susurrando lengua fuera
lo que el viento dejó allí,
sin cadenas, colibrí,
ciento en mano va que vuela.
Vuela raso y deja estela,
bebe el néctar sin saciar,
vuelve anidando el lugar
y celestea en la arena.
Pequeño, revolotea,
y remójate en el mar.
Escolta un cd antic,
escriu versos que t’agraden,
menja pastes ensucrades
o gaudeix d’un llibre al llit.
Oh quin vespre. Oh, quin delit!
Poder no fotre ni l’ou.
Dins a casa res es mou,
no envejo cap vida agresta:
Tanca bé avui la finestra
i fes vida avui que plou.
Si leemos a un poeta
que nos haga digerir
un gran verso y sentir:
si yo pienso, él contesta.
Si a la mente nos espeta
una idea que abrazar,
-sin faltar a la verdad-
dijo un Whitman español:
la política es canción
y el hombre libertad.
León Felipe. Ilustración de Quico Espresate.
Si de sobte t’has clavat
en allò que vols escriure,
no ploris, posa’t a riure,
que no estàs pas acabat.
Si de sobte se t’acut
alguna rima brillant,
ja la pots anar apuntant:
no s’escapi per la testa,
ni et voli per la finestra
la dècima delirant.
I
si
llis
mots
curts:
ignoro.
Inconec
paraules.
Insensata
Ignorància,
confortable
subsistència.
I
si
fai
text
llarg
potser
sobrava
escriure.
Finalitzo
simplement
rubricant-ho.
Nota: exercici d’escriptura. Cada vers està format per una única paraula. El nombre del vers és igual al nombre de lletres de la paraula. Ex. el vers 8 conté una paraula de 8 lletres.
Me leías poesía
un 21 de marzo
en tu sillón, de regazo,
hasta que yo me dormía.
Y algunas palabrerías
de escritura asistencial,
verso rápido y banal
haciendo una fácil rima.
Versar sobre poesía
aunque sea en el portal.
– 21 de Marzo. Día Mundial de la Poesía –
De Mar Benegas.
Traducció de Dani Espresate del decàleg inclòs en el llibre “44 poemas para leer con niños”, una selecció de Mar Benegas.
Si has perdut el pessebre
o si el mitjó està brut;
si cau un poc de gebre
o el Rei carbó t’ha dut;
si el teu fill o la filla
a escola vol tornar,
digues-li que en uns dies
podrà tornar a estudiar.
Si el tió no et caga
ni tens reintegrament;
si el raïm no t’agrada
i l’arbre va caient;
No truquis a l’escola:
ens veiem l’any vinent!
In Memóriam, A Luis Romero Gimena
Me gusta la oscuridad
porque no veo sus caras.
Me encanta el silencio
porque no oigo sus voces.
Ansío mi soledad
porque así no estoy con ellos.
Y al ver sus caras feroces
y al oír sus voces dentro;
al estar con ellos siempre
y no con mi propio espejo;
me entran ganas de morir,
ya que matarles no puedo.
*Versión de un poema de Luis Romero Gimena.
Ilustración de Vicky Romero Gimena
Com cada any a aquestes dates
ens abriguem fins a dalt,
amb gorra, guants i bufanda
us desitgem Bon Nadal.
Construïm junts el pessebre
i la neu no veiem pas:
ho diuen tots els poemes
i a mi em sembla un disbarat!
És mentida, quina barra!
Ja m’agradaria a mi
llençar boles a la mare
i fer un ninot gegantí!
Com a petits astronautes
agafarem un coet
per pujar cims de muntanyes
i veure neu, flocs i gel.
I l’any vinent al desembre
potser ja haurem recitat
un poema dels de sempre
d’un Nadal blanc i nevat.
El llop de bon matí ja està afamat
i busca un esmorzar per omplir el pap
Es fa de nit, cansat i ple de ràbia
Se’n va corrents el llop a casa l’àvia.
Sóc jo, la Caputxeta! – va mentir,
I l’àvia, obrint la porta, va fugir.
Com se li acut marxar fent ziga-zaga?
Corre molt més el llop que aquella iaia!
I sense poder ser d’altra manera:
Endrapa de cop l’àvia a la primera.
L’anciana que era d’os i massa fina,
no va omplir-lo molt més que una gallina
i aquell enorme llop, ja cap al tard,
s’hagués menjat la terra, el cel i el mar.
Espero en aquest lloc del verd boscatge,
I ja veurem que fa el bon oratge,
si passa algun minyó ben suculent
o algun bon plat sucós i excel·lent.
Per fi se li va encendre la llumeta!
I va corrents a Ca la Caputxeta!
I per dissimular que era animal,
Va començar a tapar-se fins a dalt:
Faldilla, brusa blanca i jaqueta,
i es fica a dins el llit i fa veueta:
“Passa neta bonica, com ha anat?
No t’has trobat al bosc pas cap sotrac?”
La iaia ni te veu ni vocalitza
Potser algú m’intenta fer la guitza.
– Et noto estranya, i aquestes orelles?
Se’ns fan un xic més grans quan ens fem velles.
I els ulls que semblen grossos com taronges?
Cal que t’hi posis aigua amb les esponges.
I aquestes mans tan brutes i anormals?
He hagut de fer neteja dels vitralls.
Ai avia, d’on has tret aquest abric?
Que aquesta pell no la té ni el mes ric!
No creguis que et pots fer passar per tonta.
Ja saps ben bé com continua el conte
Has de dir: “Pro quina boca tens!
si fins i tot et puc comptar les dents!”
La Caputxeta no està per històries
i de dins el cistell treu les pistoles
apunta amb alegria al llop al cap
i –pam-, es queda a terra com un nyap!
Al cap de poc veig a la Caputxeta,
A dalt un arbre com una enxaneta,
Amb un abric de llop ben elegant,
CONTE ORIGINAL: ROALD DAHL
ADAPTACIÓ DE LA TRADUCCIÓ DE MIGUEL AZAOLA
Quiero tejer hijos contigo:
despacio, lento y deshilar,
destejiendo los zurcidos,
pespuntando y sin dedal.
Plou i fa sol,
Les bruixes es pentinen,
Plou i fa sol,
Les bruixes porten dol.
Fa sol i plou
Bruixots, agafeu pinta,
Fa sol i plou:
del cel avui cau brou.
Pentineu-vos bé,
de dol, la bruixa mira,
Pentineu-vos bé:
La bruixa és al carrer!
Plou i fa sol,
Les bruixes es pentinen,
Plou i fa sol,
Les bruixes porten dol.
Mireu allà baix
a la terra què hi ha:
un petit animal
que sempre amb presses va,
d’aquí cap allà
– mai mira els estels –
Aquí amb la bicicleta,
al cel s’hi està molt bé.
Il·lustració Paula Ponz
És quan dormo que hi veig clar,
vaig llegir en algun llibre.
Ell mateix recità:
visc al cor d’una petxina.
Doncs perdoni que li digui
que al barri no hi ha mar,
tot i que a la bandera
en surt una de gran.
Des de que sóc infant
al mateix lloc jo visc,
excepte un parell d’anys
que vaig viure a Madrid.
Allà vivia el pare
i als meus catorze anys
vaig anar a ballar chotis
i a estudiar amb molt d’afany.
Passada aquesta estada,
que no recordarem,
(no perquè jo no vulgui,
és perquè no hi ha temps)
desvia tot el tema
-i no te cap raó-
ja que haig de fer un poema
del barri on visc jo.
Tornem doncs al meu barri,
aquell tranquil, plaent,
on un dissabte al vespre
pots trobar-te uns quants nens
que juguen a la plaça,
que juguen a futbol
i entre dues papereres
va un nen i crida: Gol!
Mentre algunes famílies
s’ho miren des del bar:
unes prenen cervesa,
altres mengen croissant.
Tocant la bella plaça,
puja el Carrer Major,
Que va des de l’església
fins a la Plaça Artós.
A dalt els que fan missa,
a baix pillen uns pets…
Disculpi Déu, pro penso,
que jo baixo a l’infern.
Baixant trobo la iaia,
em diu: “Nen, fés Bondat”
I després a la mare:
“No has vingut a dinar!”
El pare truca al mòbil:
“Pots passar per aquí?”
Collons, en aquest barri
no pots estar tranquil!
La peixatera creua
i em mira de reüll
i diu a la botiga:
“a aquest li falta un bull”.
Li arriba a la fornera,
li arriba al quiosquer,
a la farmàcia diuen
que em prengui no se què.
De places, hi ha infinites,
de tot tipus i més:
La Plaça del meu barri,
la Plaça del Roser,
la Plaça Artós i Sant Vi
i la dels Caputxins,
allà on es reuniren
a l’any seixanta-sis.
Carrers estrets i macos,
carrerons amb encís,
passejos, portals, patis
i parcs per mig dormir.
Si vols sortir de festa,
estarem molt contents:
Una “Chicago” al Monte
i copa al Sotavent.
I també, unes braves
et podem oferir:
Al Bar Tomàs les cuinen
per a llepar-s’hi els dits.
Si vols croissants, pastissos,
a la Foix pots comprar,
Allà on digué el poeta:
quan dormo que ho veig clar.
Sarrià és el meu barri,
en el que jo he nascut,
Si vols fer un volt apropa’t:
hi seràs benvingut!
Educar no és fàcil. Docents i famílies Units fem la força: Comprensió i estima. Abracem idees Construïm el món Infants que somriuen Obren horitzons. Partícips dels temps, Un temps fosc i negre, Bones intencions Lapiden les penes. Infant, tu que creixes, Cada dia més, Avui t’acompanyo; I demà em sostens. Darrera els polítics Estem les persones: Quantes bones obres Udolen al vent? Amb educació L’Univers nem fent. Infants i famílies, Tot es pot somiar Aquella utopia: Torna a caminar.
How could you forget your yellow bird?
Bright Eyes
T’escriuré,
Quan la mitjanit s’ompli de rosada
quan el mar no sigui sols mot femení
quan obrin els parcs sempre a s’horabaixa
i els mussols vigilin el bosc al matí.
Quan els accents siguin tònics i barítons
Quan em begui ràpid d’un glop tot el vi
Quan no corri pas aire als passadissos
i no surti Hitchcock a cap dels seus films.
Si el papiroflèxic ocell bat les ales
Si les molses moren en un terra humit
Si trobo perdudes les claus dels de casa
si blindem contractes amb mots a desdir.
T’escric una carta
– sense res a dir –
de Lansbury sona
“Tu i Bobby McGee”.
Una cara blanca,
gran bola de neu,
una panxa llarga
blanc de cap a peus.
Una pastanaga,
el nas enganxat,
dues olives negres,
dos ulls ben gegants.
La síndria de boca
tres botons ben grans
bufanda de llana,
i els peus abrigats.
A les mans guants negres,
barret sobre el cap,
una escombra al terra
ninot acabat
Ninot fet pels nens i nenes de p3 de l’escola Bordils
M’agraden les joguines,
m’agraden els regals,
menjar torrons i neules
i celebrar el cap d’any.
M’agrada quan fosqueja
la nit, voreta el foc,
veus fora com grogueja?
carrers plens de colors.
M’agrada…
Posar boles a l’arbre,
l’estrella dalt l’avet
muntar un petit pessebre,
amb un àngel al cel.
Anar a dormir ben d’hora,
quan venen els reis mags,
deixar llet a la porta
pels camells afamats.
Despertar-me ben d’hora
nerviós d’obrir els regals
anar a avisar els meus pares
a sobre el llit, saltant.
M’agraden moltes coses,
m’agrada això que he dit
p’rò el que més m’apassiona
és poder compartir:
estones amb la mare,
fer al pare molts petons,
i no venir a l’escola!
Molt bon Nadal a tots!
Estimats Reis Mags, coma,
Aquest any heu de saber,
que no vull jocs,
ni vull res.
No vull llibres de gripaus
ni cap joc que es jugui amb daus.
No vull colors, ni cap cosa
que a casa pugui fer nosa.
(espera que no tinc tinta,
agafo un boli: aquest pinta)
Jo vull per aquest Nadal:
que la gent sigui feliç,
que tothom tingui un regal,
gran, mitjà o molt petit.
Que tothom tingui vacances,
que la gent mengi calent
que ningú dormi a una plaça,
que tots siguem bona gent.
Que el món sigui una gran casa,
on tots convivim en pau
sent feliços i amables:
Gràcies Reis, adéu-siau!
Sembla que arriba la primavera,
pintant els arbres d’un verd florenc,
la molsa dorm prop la ribera,
l’aigua i l’escuma juguen de nit,
com dos bailets.
El sol creixent minva a la prada,
la fullareda trenca el so nu
el vent, carícia de la vesprada,
xopa la lluna, dalt el cel puja,
al firmament.
A una caseta, fusta revessa,
dorm un xiquet androminat,
somiatruites, el sol grogueja,
per la finestra entren els somnis,
les pors se’n van.
Baix les estrelles veu les onades,
màgica platja sembla olorar,
una balandra juga a mullar-se
mentre el xic juga a no despertar,
per mai marxar.
El balandrito. J. Sorolla (1909).
Un plec de més
que no és pas dur
ni a l’inrevés
serà mà (dur).
Faig un gran solc
encar hilant,
tot nu, llavors
no creix, minvant.
Fil – a més prim –
a cor dona a la plaça,
“vinc a”, no hi és, feu un crit
que “mar, xoca, pala, bassa”.
Mica en mica ens nem planyent
sens guarir-nos a deshora
poc a poc, i ferm, amb ment:
Val, anciana, dorm la sorra.
P
A
L
A
B
R
A
S
…
A Tati, In Memoriam.
Un sauce de cristal, lágrima negra,
una amapola tierna que el tiempo cierra,
un árbol bien plantado, danza valiente,
reina de las sonrisas, ojos presentes.
Tardes y anocheceres en la distancia,
¿y aquellas mañanitas que nos cantaban?
avanza, retrocede, vuelve, susurra…
el sol más vivo es ella:
descansa luna.
* Versión libre del poema Piedra de sol, de Octavio Paz.
A Arancha y Noelia (ejercicio en panocho).
Ande las vi?
Tras un campo de vacas,
en bardiza de alambres:
delante un chepao andaban.
Salieron desde San Xil
chuminá que yo no entiendo.
No es ni inicio ni es fin.
ya que es pueblo sin copero.
Pero suerte de aquel taxi,
que las dejó justo allí:
y con mochila a la espalda
caminaron tras de mí.
Ajuntaera hicimos,
saludando un “Buen Camino”,
y hablando una media hora,
magdalenas nos comimos.
Endimás de lo que hablamos,
(no fué por escarcuñar)
me contaron lo que hacían
dónde iban y demás.
No por voluntad, ni asombro,
avancé sin saludar,
sin esperar su reposo,
dejándolas más atrás.
Con una cuerva en las manos
y cascaruja en miajas
me adentré en un hospedaje
a mindanguear a mis anchas.
En Portomarín por asombro,
me las volví a encontrar
mesmicamente sonriendo
volvieron a saludar.
Lo que el orage no dice:
la magia silva en la fosca,
los caminos que se cruzan,
si hay aurrusco, viento sopla.
Nos vimos en la zudiá
aquella gran Compostela:
yo con Murcia comencé
y mi camino, con ellas.
Si invento mars de paraules
m’ofego en el més profund:
faig deu versos i ni un punt,
rimo telèfons amb vaques.
Escric amb idees vagues
sentiments contradictoris
que poden semblar irrisoris.
Ja que no estan prou lligats
i un cop ja els tinc acabats
el poema se’n va en orris.
L’andana plena de gent,
el tren
no hi és a la seva via.
Arriba…
una noia: Déu vos guard!
-més tard-
el tren se m’haurà escapat!
Pensa abocar-se a la via
quan sent per megafonia:
el tren arriba més tard.
Jo que sóc petit,
però també gran
no puc pas entendre
com no jugueu mai.
Com és que no juguen
els grans per Nadal?
Quan jo haig de fer-ho
cada dia de l’any!
Embruta’t! Somnia! Vés en patinet!
Si tot ho imagines pots arribar al cel!
Escriu una carta dient als Reis Mags
que aquest Nadal vols tornar a ser un infant.
Amb la neu fer boles,
gronxar-te al parc,
menjar xocolata
i saltar als bassals.
Ni mirar el rellotge,
ni anar a treballar.
Com si fóssiu nens…
Jo no vull ser gran!
Bon Nadal!
Won’t you let me walk you home from school
Big Star, Thirteen. #1 Record
Escribo versos al viento
V
e
r
s
o
s
tacho palabras carbón,
las lanzo todas al aire
para que oigas mi voz.
Si se derriten
te beso,
si se congelan
mejor
allí estarán la palabras
hasta que las abraces
y se deshagan en vos.
Si te las comes
aprendes
que no te sacias de amor,
si te atiborras de ellas
no aprendes más (ni mejor)
cómete una,
mordisqueala lento…y ya veras (con el tiempo)
que sabe mejor.
Así escribo algunas cosas
de corrido y sin pensar:
lo tecleo sin leerlo
y lo plasmo aquí tal cual.
Porqué es tarde y de sosiego
llora una casa ancestral
sin pasados venideros
ni futuros que escuchar.
Sin cometas, ni fugaces
golondrinas a educar,
tanto vengan o embarquen
en un puerto, brava mar.
Así escribo algunos versos
de corrido, sin nombrar
la familia, los amigos
ni a aquellos que no están.
Porque la muerte es eterna
y la vida una ilusión
de la que los sueños hacen
mundos un poco mejor.
El que piensa: se lo hace
el que calla: voz atroz
el que dice: mejor calle,
no me sea usted cabrón.
El que sale a la calle
vuelve siempre al portal,
a su casa, a su cochambre
casa de mal barajar.
Y así vamos,
de corrido,
escribiendo sin parar,
recordando aquella gente
que algún día escribió tal
y como la gente ahora
no escribe ni pa’ atrás.
De corrido,
sin pensarlo,
y leyéndolo tal cual.
Els dos llavis es freguen,
ulls incrèduls, parlant.
Són les vuit,
tu t’aixeques,
m’aixeco,
potser has de marxar.
Després sento, oloren
els meus llençols a carn.
la nit lenta,
passada,
em recorda,
potser no hi ets demà.
Anys més tard,
ets encara, arraulida al sofà.
la petita
que plora
i s’enfada
dormirà fins demà,
(si troba abans el peluix per poder-lo abraçar).
Ja tranquil·la,
formosa,
i tendra,
busca núvols de sal.
Vol VY8318 (Àmsterdam – Barcelona)
Al meu pare, nascut el 25 d’agost de 1959.
Si t’eleves de les terres
al bell mig del setè cel,
Si tocant l’arpa clareja
Si el sol va cap a ponent.
Veus els núvols com es mouen?
mira com llisquen pel vent
mira quantes bones obres
però què petits ens fem.
I si vas a sota terra
a les brases de l’infern,
els dimonis no existeixen
no pateixis, s’hi està bé.
Mentrestant cal conformar-se
amb viure i morir vell,
veure la vida com passa,
sobreviure constantment.
Busca estones de silenci,
fes l’amor rera els fanals,
torna a trucar quan et pengin,
escolta un disc dels de abans.
Planta un arbre si tens terres
fes un fill amb un amant
escriu llibres sense idees
si ho fas bé potser et fan Sant.
Quan no hi siguis, acomiada’t,
saluda els teus professors,
digues hola a la mare
i que et faci uns macarrons.
Xapoteja a la banyera,
fes-ho tot per últim cop
com si mai fos la darrera,
de tu tindré un bon record.
Tanca els ulls, resto a l’espera
que dormis entre aquests mots,
ja bufo per tu l’espelma,
apagant-se com la mort.
Versió lliure de “Le cours du temps” – Yves Duteil
25 d’agost de 2013.
Gent de totes bandes
entre les corrents
d’un carrer de Gràcia,
van amb pas molt ferm.
Veus carrers a l’aire,
avis passejant,
braços que bressolen
els petits infants.
Lloques i gallines,
ovelles dormint,
serps i serpentines,
un blau fons marí.
Totxos fets de sucre,
ocells assassins,
mira, la Mafalda
amb els seus amics.
Llibres, lletra, impremta,
el meu nom escrit,
dimensió aliena,
un drac a la nit.
Vola, el temps passa,
mans reivindicant,
Venècia entre aigües,
dinosaures grans.
I com es bressolen
infants somicant
mentre els seus pares
dormen passejant.
Les places es buiden,
silenci al carrer,
la claror del dia
fa dormir al jovent.
Veus carrers a l’aire,
avis passejant,
braços que bressolen
els petits infants.
Entre pedres sinuoses,
Enmig platges en desús,
Una onada ens cavalca,
Entre llits d’un bressol mut.
Patetetes vora el mar*.
Tres pòstumes abraçades,
Com bressoles les cançons?
Una llarga nit a taula,
Un Taller de Cuina, sols.
En passejos verd turquesa,
Enmig roses, veig pinassa,
Una pedra ens pentina,
Fins a l’ombra d’una bassa.
Patatetes vora el mar.
De somriures pedagògics,
mentre van el nens cabuts
fent dels seus jocs els més lògics,
Parlem descosint embuts.
Patatetes vora el mar.
Acarona la petxina
a una alga militant,
les estrelles se la miren
mentre el sol es va amagant.
Patatetes vora el mar.
Fem dels clàxons serpentines.
Els sorolls entre els fanals.
Creuen dos trens per la via,
I no es freguen, i se’n van.
Patatetes
ja no en queden
per menjar-nos a la mar.
Patatetes vora el mar.
* Vers adaptat de la poesia Vinyes verdes vora el mar de Josep Maria de Segarra.
Sale por la puerta
antes de entrar,
sueña en espejos
– rotos – ya, atrás.
Se come las palabras
antes de cenar,
tragándose los besos
– todos – y algo más.
Se duerme en la mesilla,
allá donde el reloj
sin darle cuerda al mundo,
– solitario – turn the world.
Amanece a deshora,
hambre de sofá,
caricias superfluas
pausado, banal.
En sábanas de seda,
con abrazos superpuestos,
de gemidos de poeta
y silencios siempre llenos.
De abruptos movimientos,
son sencillos nuestros besos,
de sonrisas prohibidas
y consciencias: nuestro juego.
Entrecortada, alguna,
Exuberantes sus pechos
que a los ojos de la infancia,
se critica – erróneamente –
la experiencia del deseo.
Abrazos en abrigo,
calor en espiral,
se rozan -sólo eso-
una noche casual.
Amanece muy temprano,
dulce despertar,
acabo un sueño,
sábado, sin fiebre,
y sin olas en el mar.
Madreselvas,
las tupidas,
sé tu nombre,
de cristal,
estoy absorto,
Yo las veo,
las golondrinas,
las oscuras,
volverán… *
para girar,
otra vez,
hacia atrás.
* Adaptación. Estrofa escrita a partir del poema “Volverán las oscuras golondrinas de G.A. Bécquer”.
** “Et dec una nit de divendres”. Dimas Rodríguez (2013)
Porqué el amor
no es civilizado,
ni pecado,
ni sosiego,
ni orgasmos en color.
Porqué el amor
no es volver
con la frente marchita*
ni la cabeza sentada
en terciopelo de plata,
en noches alumbradas
por los Lumière.
Porqué el amor
es el tiempo
de dos mundos inciertos
de décadas indomias
diferentes, deferentes y sin ley.
De vivencias ya pasadas
situaciones acordadas
navegando entre dos aguas:
una transparente, límpia y clara.
Como el poema
-éste-
que crece
siempre impar**,
como nosotros:
sin norma,
sin sentido,
ni a la par.
Para escribir, cada día,
(contigo)
un verso más.
* verso adaptado de Volver de Carlos Gardel.
* Este poema consta de 4 estrofas de 5, 7, 9 i 11 versos respectivamente.
De cop,
tot d’una
ja és aquí:
l’estiu arriba,
el curs s’acaba
sembla mentida
que ara recordi
el primer dia,
com el d’ahir.
Al setembre vaig arribar,
amb incertesa
pel què faria,
per què l’escola
la coneixia,
de referència
pel meu germà.
I de cop,
a Cicle Mitjà
em van posar:
a tercer
a fer català.
A una classe, la Marta
tot el dia a l’escola,
mentre jo i la Romina
ens tornem a tothora:
ella venia als matins,
jo apareixia a les tardes,
i si volem programar?
les passaríem molt magres.
Paral·lel a la piscina
penjant arxius a internet,
una estona al passadís
i alguns whatsapp ben tardet.
Que si preparem poesies,
que si t’envio el dictat
fem projecte dels planetes?
ho parlem demà passat
que no hi ha temps,
que no ens veiem
ja ho faig més tard.
Però…
(com be diu sempre la Marta)
passa allò típic que…
ens explica alguna cosa,
i la Romina ho ha oblidat
“nena! això ho vaig dir fa estona.
i el Dani ni s’ha enterat.
Marta tens el full de les sortides?
pots dir-me quan fem reunió?
ostres, jo no ho recordava.
Sort d’ella, que si no…
I així,
dia a dia,
ha anat el curs a tercer
polint coses,
amb ganes i esma,
i treballant de valent,
que tot i no veure’ns gaire
ens en hem sortit prou bé.
Que el cicle
(tot es digui)
ha estat allà per tot
ajudant-nos,
recolzant-nos
i portant sempre el timó.
Que tot i les nostres cosetes,
els informes,
les graelles,
les xerrades
i reunions,
hem sabut gestionar bé,les diferents opinions.
Per això volia agrair-vos
l’acollida d’aquest curs
que ha estat un curs difícil,
prò que he estat molt a gust.
Agrair a la Romina
tot el què m’ha ensenyat
que ha posat molta energia,
en tirar el curs endavant.
Que tot i no ser-hi a les tardes
li ha dedicat moltes hores,
en comptes d’estar amb la Laia
compartint amb ella estones.
Per les hores invertides,
les trucades a destemps,
per la quedada en diumenge
i per tot el què hem après.
Per ensenyar-me…
que les pilotes no es xuten,
que les de plàstic tampoc
que aquestes magnífiques tardes
no les gaudiré enlloc.
A la Marta,
per l’ajuda,
la paciència i la il·lusió
per mostrar-me l’experiència
de tants anys de professió.
Desitjo que tinguis sort,
a la teva nova escola,
i que ha estat un gran plaer
creuar-me amb tu:
No han estat 25 anys,
però ha estat una bona estona.
Per acabar,
donar les gràcies
per aquest curs,
per aquest any
per ser una gran escola
que recordaré de bon grat,
i per treure’m un somriure,
cada matí,
cada tarda,
i cada dia d’aquest any.
Que tot i fer un terç…
ha estat genial!
En ocasiones
algo se mueve;
deslizando,
cayendo,
menguando,
Bajo tu piel.
Y aparece
(a tus pies)
suntuoso,
en sigilo
y helado,
Para volver…
Como carícias.
De tormentas ahogadas,
Bailes sin sentido,
Lúgubres sonidos
De tu niñez.
Convertidos en sonrisas,
En instantes semieternos,
Pensamientos conjugados,
casi en todos los tiempos (pluscuamperfectos)
De la adultez.
Para volver a crecer,
En verse el claro de luna,
menguante,
sigilosa,
còmplice,
bajo tus pies.
A mi padre
Es imposible hacer una buena película sin una cámara que sea como un ojo en el corazón de un poeta”.
Orson Welles
Por las cosas hermosas que tu me diste,
Aún sin darte cuenta .
Por aquellos secretos del corazón6 que guardé dentro,
rigiéndome por la ley del silencio7 y sin saber como abrirlos.
Por todo lo que se quedó en el recuerdo para siempre8,
Y por lo que el viento se llevó9 (de forma momentánea).
Porque hubo un lugar en el mundo10,
dónde nos encontramos ansiosos de un reencuentro.
Por un “Tierra y libertad”11 que no dio sus frutos,
Pero que no impidió que el árbol, poco a poco, se fuera ramificando.
Por todos los acordes y desacuerdos12 que hemos tenido
Y por algo en común13 que nos mantiene unidos.
Porque la vida es bella14 cuando uno abre los ojos15
y ve todo lo que tiene (aunque sea lejos).
Porque te quiero,
Envío un Abrazo partido16
6 Montxo Armendáriz (1997)
7 Elia Kazan (1954)
8 Steven Spielberg (1989)
9 Víctor Fleming (1939)
10 Adolfo Aristarain (1992)
11 Ken Loach (1995)
12 Woody Allen (1999)
13 Zach Braff (2004)
14 Roberto Benigni (1997)
15 Alejandro Amenábar (1997)
16 Daniel Burman (2003)
Avui sisè
ho diré clar,
S’acaba el curs
Ja heu acabat.
Ha arribat el dia
Tant esperat,
No cal estar tristos
Malgrat el comiat.
Molts moment màgics
Junts heu viscut:
Amb sorra al pati,
Llençant-vos iogurts,
Compartint joguines,
Pintant amb les mans
Fent trenets llarguíssims
i algun moc penjant.
Quin fàstic
Què tendre,
Us aneu fent grans.
La gran majoria,
Vau arribar tard,
Però sembla mentida
Com us veu integrar.
Heu compartit
Molts moments d’estudi,
D’anglès i dictats
Problemes de mates,
I cròniques…
Espectaculars!
Recordeu amb molta esma,
El que heu d’utilitzar:
Els accents,
bona lletra,
Connectors,
punts i apart,
Rellegir,
pensar,
I escriure algun text
Encara que sigui
Molt de tant en tant.
Amb les mates,
Fer problemes,
Llegir dos cops l’enunciat,
Que a vegades dividim,
Quan hem de multiplicar!
Cal ser persones atentes
A poc a poc.
Pam a pam.
I com això,
Altres coses:
els projectes
magnífics!
els tallers,
tots uns cracs!
Tot i que a tallers de mates
Sempre hi ha algun despistat
Que si pujo…
Que si baixo,
Que no se a quin grup vaig!
Amb el Dani?
Amb la Míriam?
Però l’Ana, on està?
Ai… que a vegades
Ens quedem molt empanats!
Però per sort,
O desgracia,
Tot això s’ha acabat,
Ara a aquestes alçades,
Només us queda marxar
Acomiadar aquesta escola,
On heu estat aquests anys!
Cal agraïr a l’Antònia,
Tot el que va fer a l’inici,
La vostra mestra i tutora
Molt dedicada a l’ofici.
Ja sabeu: és jubilada,
Gaudint del seu temps però ajudant
Que ella ha llençat algun cable
Que a tots, a mí i a vosaltres
Des de sempre ens ha ajudat.
I pel vostre dia a dia
Avui sou excepcionals
nens i nenes plens de vida
magnífics, macos
i cada dia molt més grans.
I ara, us toca a vosaltres,
Fer un petit pas de gegant,
D’un en un,
Anant per ordre,
Per aquí anireu passant…
(*)
I només queda per dir-vos,
Que sisè ha aconseguit
Ser aquella magnífica pinya
Que semblava no existir
I que creix, dia a dia
i, esperem,
que no es perdi en l’oblit.
Que n’estem molt orgullosos
de la classe que hem tingut
que sou, segur, la millor classe
que fins ara he conegut!
El temps passa,
El temps vola,
Però l’escola no es mourà
Així, que “quasi ex-alumnes”
Recordeu on està,
Una de les millors escoles
Que a Barcelona hi ha.
Si necessiteu qualsevol cosa,
Només per la porta heu d’entrar.
I us rebrem tots plens de joia,
Somrient i encantats
De veure-us com dia a dia
Us aneu fent molt més grans.
Fins aquí.
I fins una altra.
Això no és (espero) un comiat
És un, “fins ara”
Un “a reveure,”
I us dic això de bon grat:
A tots i a totes,
Moltes gràcies
per ser com sou,
per ser genials.
I per treure’m un somriure
Cada matí,
cada tarda,
i cada dia d’aquest any.
* (part individual de cada alumne)
La HANAN
(que avui no hi és)
A vegades és tossuda,
però una nena riallera
Molt simpàtica amb la gent.
Escriu bé,
És sensible
I llegeix de tot
I més.
Esperem que allà on vagi,
Et vagi d’allò més bé.
Que podria dir del DRISS…
Que posa pau on es troba
I és bon amic de tothom,
Que quan li costa s’esforça
I té enorme el seu cor.
És simpàtic,
riu amb força
I posa cap constantment
Que és bon nano i és magnífic
Recorda’ns a tots l’any vinent.
El SERGIO.
Ai, el Sergio…
Que no sap allò que té,
No es gens tonto,
Però amb la mandra
A vegades perd el temps.
Si a classe està atent
tot ho pilla
És sorprenent!
Així que Sergio,
Ja ho saps:
Cal esforç,
Que el cap,
El tens
Allà on cal.
L’ AARON és un nen simpàtic,
Entremaliat, però educat,
Molt sensible,
Atent, magnífic,
que quan vol s’esforça tant…
Tot el que vulguis pots fer-ho,
Només t’ho has de proposar!
MERITXELL
La Meritxell, responsable,
Endreçada, ella va fent,
Cal que amb tot s’esforci,
I faci el màxim,
que ho pot fer.
És molt llesta,
Bona nena,
Molt sensible i insistent,
Bona amiga, molt tranquil·la,
bona companya amb la gent.
És una persona exquisita
Que a tots i totes sorprens.
Té una sensibilitat immensa,
Que molts ja voldrien tenir
Cuida’t molt, ets estupenda,
I no deixis de llegir.
El JAVIER és molt bon nano
I bastant intel·ligent,
Que quan cal ell sempre ajuda,
amb ganes i de valent.
És capaç d’aportar al grup,
el que calgui i ho fa bé
amb l’ordinador és magnífic,
fa unes coses sorprenents.
L’ ALEX és bona persona
Juganer i despistat,
Que quan vol fa bé la feina
Escriu bé i fa el que cal.
Que aquest curs
(qui anava a dir-ho)
Tot allò que ha avançat,
A escriure, amb les mates
I a llegir vocalitzant.
Volia Àlex, desitjar-te
Moltíssima felicitat.
El JAVI amb insistència
També força ha millorat
Li posa ganes,
Té molta empenta,
I ganes de col·laborar:
En fer això…
en ajudar…
I amb esforç pot arribar
A fer moltes coses grans.
Cal esforçar-se
Això, ja ho saps!
La JAVIERA,
Ai… la Javiera
Tant llesta que és,
i prou que ho sap,
que a vegades
no fa ni un terç del que ella val.
Així que noieta,
ja saps el què et toca
Que de capacitats
i intel·ligència,
Te’n sobra.
A part d’això,
volia dir que ets molt divertida,
Que fas unes bromes
Amb doble sentit,
Que a tots ens fas riure
I és molt agraït!
La VALENTINA
Que avui tampoc hi és
Va marxar fa dies
Lluny, al seu país.
Era molt bona nena,
Ajudava a tothom,
Treia molt bones notes
I feia, sempre, de tot.
Esperem que vosaltres
De tant en tant l’ escriviu,
Mantenir el contacte
seria molt positiu.
L’ ETER, simpàtica,
És cínica i té humor,
Té una preciosa rialla
I vol un ascensor.
Doncs saps què?
L’any vinent posen dos!
Que és broma.
“Que da palo!”
Que no hi cap,
que no hi ha lloc.
Ara en serio,
Sense bromes,
De tu volia remarcar
La immensa vitalitat
que ens transmets a tots plegats.
Que sempre mira pels altres,
I que es preocupa de tots.
que siguis molt feliç
“Gamarjobat”
i molta sort!
Nico paco,
Nico paco,
Movidito,
i molt inquiet,
que és incapaç a la cadira,
quedar-se ni un minut quiet!
Cal calmar-se,
Pensar, escriure,
I pensar com ho diré,
Que a vegades corres massa,
Però tu ho pots fer re-bé.
Dir-te que ha estat magnífic,
Tenir-te un curs,
tot sencer,
Que coneixer un nen com tu
Ha estat, per mi, un gran plaer.
La LORENA
És responsable
Molt madura, intel·ligent
Que cal que aprofiti al màxim
Les mil capacitats que té.
Que tot i marxar lluny,
Recordi,
Tots els bons amics que té
Que segueixi fent més fotos
I que li vagi tot bé.
Que ens recordi,
Molt de temps.
GEMMA,
Nena guapa i riallera,
I un xic desendreçada,
Ai, a l’inici de curs,
Com erets de despistada!
Però amb bona voluntat
Es millora dia a dia
Fas sempre les feines,
I transmets molta alegria.
Molt sincerament ho penso
Pots sentir-te orgullosa,
Sobretot per ser com ets:
una bona
i gran persona.
MONTSE
L’altra pinya,
“estupendo”,
Que sembla venir de família,
Això d’esforçar-se amb “esmero”
Que cal seguir com fins ara,
Sense perdre molt el cap,
Que ets capaç d’aconseguir
Fer tot allò que tu vulguis
Si tu proposes molt vals
Això mai ho dubtis!.
El JAHIR,
noi molt alegre,
Divertit i encantador,
Que avui no es troba amb nosaltres,
Ja se’n va anar a Equador.
Esperem que es diverteixi,
Que sigui sempre com és
Que ens feia riure a classe,
quan tocava..
i quan no, també.
Un petó i una abraçada,
Esperem que et vagi bé.
El RAUL,
Un noi sensible,
Tot i que ho amagui molt bé,
Que és molt llest,
Cal que s’ho cregui,
que quan vol és molt valent
i fa les coses molt bé.
Cal que li posi ganes,
que aprengui sense cap por,
que segur si s’ho proposa
podria fer-ho millor.
T’envio ànims,
Molta força,
i tu vals molt,
de debò.
El BRAYAN
Encantador i magnífic,
És un xic entremaliat,
que en tot el dia no para
és carinyós i genial.
Cal I no ser tant xerrameca,
Que a vegades a classe
Sembla que estiguem de festa.
Però tot i això,
No canviïs
que ets un nen ben genial
Que segur que on arribis
Tot ho faràs bé i com cal.
De la KARLA
Podria dir tantes coses
Que no sé com començar:
S’esforça sempre,
És educada,
És silenciosa
atenta
i una nena molt pacient
que s’esforça constantment.
Ajuda a les seves amigues,
Recolza als amics també,
col·labora, posa ordre,
i es porta d’allò més bé.
Que a tots els i les mestres
Ens té molt bocabadats,
de com col·labora i ajuda,
del més petit
al més gran.
Així que sisè, us demano
Un molt fort aplaudiment
Per la Karla,
I els seus pares
Per educar-la tan bé:
És magnífica i atenta,
També molt respectuosa,
no es baralla,
tot ho parla,
i és molt observadora.
Silenciosa,
Comprensiva,
Treballadora,
Insistent.
Karla,
Que tinguis sort,
L’any vinent!
La MANUELA
Divertida,
I quan riu
Sempre la sents de valent.
Que desprèn una energia
I unes ganes sorprenents
D’aprendre, de fer coses,
I millorar constantment.
És una nena tranquil·la,
Magnífica i molt bufona
Que si pensa tot li surt,
Si ho rumiar una estona.
Una nena molt prudent.
Que ha avançat molt aquest curs,
Que cal que perdi les pors,
I és curiosa com ningú.
Desitjar-te molta sort,
En el teu nou institut,
Que trobarem a faltar
Una companya com tú.
El ROBERT
Mira tu, ves quin nano,
Que es lleva cada matí
Des de lluny agafa el metro
I a les nou ja és aquí.
Que quan vol el Robert porta,
Unes cròniques perfectes,
Pero a vegades la mandra
Li suposa un desperfecte.
Que cal dedicar-hi temps,
Per a fer qualsevol cosa,
Que amb temps i el teu talent
Milloraràs moltes coses.
Segueix així,
Amb insistència
I tot i ser generós
a vegades cal paciència
ets un nen molt valuós.
I aquí ho tens,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.
Pensant entre lletres,
somiant entre fils,
barrejant idees
dins un únic sentit.
I sense mastegar
amb poc menys d’un bocí,
et crees quilos d’històries,
però cap d’elles té fi.
Comences un llibre,
Acabes en vers,
i tot et fa riure
pensant que és pervers.
Et dediques un somni,
realment és dolent,
tanques bé la finestra
i no surts al carrer
I la gent mentre passa
impassible et somriu,
et diu allò que tant ànsies,
no ets sols un motiu.
Penses que tot gira,
que res para,
que tot crida
i res té màgia.
Aleshores el veus,
dins el bressol,
que per allò has viscut,
i et mira als ulls, -sols-.
Et toca amb innocència complida,
et crida la infantesa no existida,
et somriu entre fades de carícies,
i crida que vol (altra vegada)
el teu somriure.
I el petit és allí,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.
Poema escrito dadas las siguientes palabras: deseo, una, luz, espejo, caracol, torbellino, mordente, baile, sombrero, yerbas/hierbas.
Este mes no tengo tiempo,
demasiado por hacer,
un monólogo es mas denso,
y mas chungo (sin leer)
Así que hoy señores míos,
No haré un recital,
Un poema, un par de rimas…
Y a casita, a descansar.
Hay que ver que buenos días,
un tiempo descomunal!!!!
Se nota que ya es junio,
Mucha luz, “i ni un bassal”
Ya era hora,
Tanto rollo de paraguas y anorak,
Constipados, torbellinos
Y nevadas sin parar
Que ya me dirán ustedes,
Todos tarde a trabajar!
Y ni una puta persona,
Se paró ni un momento a pensar
Que el puto bus de turno,
Llegaría impuntual.
Hay que joderse ! – dijo el jefe.
Yo llegué cuando tocaba!
Con el sueldo que usted gana
Se a comprado un trineo,
Y pilla Balmes de bajada!
Así llegué, si señor
Contesta él con mucha honra,
De pasar a un caracol,
Tiritando como estaba
En Balmes con Rosellón.
Y el bueno de mi jefe,
Pasa a toda ostia…
Y lo pisa
(el muy cabrón)
Alegando
que había fumado unas hierbas
allí un poco más arriba
en un cruce con Gran Vía,
Y por eso no lo vio.
La verdad que hay de todo:
Nieve, viento y poco sol
Algo de lluvia y frío
Y un volcán en erupción
Una cosa importante,
Pasa en la gran ciudad,
Todo el mundo está pendiente,
De la puta Diagonal
Que si rambla,
Que es mas chulo
Que deseo boulevard,
Pasear de vez en cuando
Y mi calle está fatal.
Referéndum,
Indispensable!
Y los sueldos… a bajar.
Que hay crisis,
Que no cobro,
Que no tengo ni pa’ pan.
Y para ir acabando,
Falta algo que explicar
Como la mayoría de ustedes
“mordente” tuve que buscar.
Wikipedia, es genial!
Que nadie os diga,
Que hoy en día,
Alguien mira el diccionario,
La persona que lo diga,
No hay duda
Es un engaño.
Pues resulta que mordente
Es un adorno musical
Que consiste en unas notas
Con duración variable
Según la nota principal.
Y a mi qué!
Dirán ustedes
Pues como a mi,
Me da igual
Pero siempre algún listo
Dice aquello tan genial:
De que el saber no ocupa lugar.
Pero si que hay un esfuerzo,
Para una cosa banal,
Y podría aprovechar
para hacer algo especial.
Por ejemplo ir de crucero,
En avión esta fatal,
O ir al baile de mi pueblo
a bailar un cha cha cha.
Que ese día de verano,
Te preparas bien formal,
Allí recto, en el espejo,
Probando ropa sin parar.
Que si mi viejo sombrero
Que si voy mas informal
Y total para luego quedarte peor que un flan.
Vomitando los tequilas
y además tú sin ligar.
Que todo el mundo sabe
que tu amigo es el mas guapo
y a ti te dicen sapo,
“els del poble del costat”.
Y encima te lías con la que nunca quisiste
Y ya tienes coña en el pueblo
Hasta el dos mil ciento quince.
Y por favor os lo ruego,
No digan palabras raras,
Que luego cuesta un huevo
Escribir las parrafadas
(Sean rima o sean verso).
A mi abuelo, Quico
Hay veces que la sangre
te recorre por las venas,
suplicándote a gritos
que huyan todas tus carencias.
Hay dias que la infamia
te engaña alguna noche,
olvidando la injusticia
de la vida entre los nobles.
Hay tardes que despiertan
peripecias en contornos,
cerrando siempre algunos ojos,
abriendo otras apariencias.
Hay momentos que te cogen
de la mano, invisible,
soltándo tu corazón
desgarrando algo sublime.
Mientras, alguien, te susurra,
al oido del silencio,
aún es pronto para el sabio
ya es muy tarde para el viejo.
Hay suertes momentáneas
ya vividas,
de vidas esdrújulas,
sentidas,
hay seres fabulosos
y mentiras
y verdades entre otros,
medias farsas.
De senderos que corrieron por caminos,
de montañas que barrieron las llanuras,
de amarillas lunas llenas, negros soles,
de salidas y ocasos sin penumbras.
Del mañana recordado,
del ayer, nunca vivido,
de las horas que volaron
y de instantes sucumbidos.
Nunca olvidé aquel segundo,
aquel intante duradero,
me abrazaste con los ojos,
me estrechaste (mi mano)
con tus viejos,
dulces dedos.
Dani Espresate 