Els dos llavis es freguen,
ulls incrèduls, parlant.

Són les vuit,
tu t’aixeques,
m’aixeco,

potser has de marxar.

Després sento, oloren
els meus llençols a carn.

la nit lenta,
passada,
em recorda,

potser no hi ets demà.

Anys més tard,
ets encara, arraulida al sofà.

la petita
que plora
i s’enfada

dormirà fins demà,
(si troba abans el peluix per poder-lo abraçar).

Ja tranquil·la,
formosa,
i tendra,

busca núvols de sal.