Som el que som

Al Jaume i a la Júlia, a la Júlia i al Jaume.

Som el que som,
circumstàncies,
som el que ens fem cada dia,
som el reflex en els altres,
fruit dels moments en la vida.

Som els instants de qui ens cuida,
som la innocència passada,
som aquell nen que ens recorda,
som la joguina oblidada.

Som les olors que ens transporten,
som tots aquells que ens abracen,
som el record d’un sol segle,
som en l’oblit de molts altres.

Som el camí, som la pedra,
som en el riu que es renova,
som en la fam de la guerra,
som una part de la història.

Som l’aventura viscuda,
som la paraula llançada,
som els que hi ha sota terra,
som la vida que ens depara.

Sou el futur, sou la vida,
sou un regal per vosaltres,
sou els fragments de l’estima,
sou el que sou:
no sou altres.

La lluna

De Mar García Ortiz, 7 anys.

La lluna és molt bonica,

tan bonica

que m’agradaria fer-li un petó.

Quan la miro

no hi arribo.

Jo, agafaria una escala

per dir-li coses boniques

com, per exemple, cantar-li una cançó.

I que sàpiga que sempre serà dins meu.

 

IMG_20170323_161544134.jpg

 

La millor de les nadales

El més bonic dels pessebres

no té molsa, ni cap bou,

me’l construeixo jo sol

des de gener fins desembre.

 

El més verd i alt dels arbres

no creix al costat del foc,

és aquell que viu al bosc

on anem junts de vacances.

 

La més gran de les estrelles

no té perquè ser fugaç,

simplement t’agafa el braç

quan ets sents com un titella.

 

La millor de les nadales

és la que sento a la nit

quan el camp està florit

o quan nedo a aigües salades.

 

El més bonic dels pessebres,

el més verd i alt dels arbres,

la més gran de les estrelles,

la millor de les nadales.

img_20161220_130959501

PARTITURA INACABADA

Santa Cecília 2016

Acordió de botó i camisa.

Ahir duia una trompa,

avui la batuta.

 

Surto al carrer i no hi ha ningú,

només un silenci de blanca.

 

A bufades se’m travessa una flauta

i en sols una fusa se’m posa a la contra un baix.

I jo, sense armadura, sincopant.

 

No em faig un sac de gemecs,

ni alço el to com un orgue,

em quedo sostingut a l’aire.

 

[compàs d’espera]

 

Becaire.

 

De sobte

avanço en un allegro.

I una ocarina

vola pel cel.

 

Enfilo les escales pentatòniques del final del carrer

i un cop a dalt, simplement, escolto el silenci.

 

Doble barra final

i aplaudiments.

 

img-20150901-wa0001

Fotografia de Berta Sagristà

 

Blanc discontinu a l’asfalt

Ven conmigo a dar un paseo por el parque,
porque tengo más cuentos que contarte
que García Márquez.
Calle 13.

Amb el vent llisquen les penes,
blanc discontinu a l’asfalt,
de Mallorca al pic més alt
s’entarongen ses estrelles.

S’endormisquen les auledes,
es besen arran l’acot,
sols els queda un lloc remot
on aparcar la rutina.

Divendres toquen botzina:
ruta curta amb la roulotte.

img_20161113_201636