I aquí ho tens,

sense res més a dir,

una vesprada de divendres més

al costat del coixí.

Pensant entre lletres,

somiant entre fils,

barrejant idees

dins un únic sentit.

I sense mastegar

amb poc menys d’un bocí,

et crees quilos d’històries,

però cap d’elles té fi.

Comences un llibre,

Acabes en vers,

i tot et fa riure

pensant que és pervers.

Et dediques un somni,

realment és dolent,

tanques bé la finestra

i no surts al carrer

I la gent mentre passa

impassible et somriu,

et diu allò que tant ànsies,

no ets sols un motiu.

Penses que tot gira,

que res para,

que tot crida

i res té màgia.

Aleshores el veus,

dins el bressol,

que per allò has viscut,

i et mira als ulls, -sols-.

Et toca amb innocència complida,

et crida la infantesa no existida,

et somriu entre fades de carícies,

i crida que vol (altra vegada)

el teu somriure.

I el petit és allí,

sense res més a dir,

una vesprada de divendres més

al costat del coixí.