Cançó El temps va lent

El temps va lent és el meu primer poema musicat.

Us comparteixo aquesta magnífica cançó. Música, veu i arranjaments de R.C. Alexandri i veu de Marta Casals Balaguer. Il·lustració de Virginia Donoso. Agraïr, com no, la  col·laboració del grup Ara Va de Bo, sense el qual aquestes tonades no haguessin existit mai.

A tots ells, gràcies.

el temps va lent

Podeu clicar a la il·lustració per ampliar-la mentre sentiu la cançó o consultar els acords aquí

“A veces el corazón…”

 

Aquesta és la primera entrada en prosa del meu blog, però de ben segur sigui la que més musicalitat, poètica i retòrica tingui. Crec que no calen presentacions, ni preàmbuls. Qui ha conegut a l’Efrem García Salinas sap que les seves interpretacions, les seves obres, els seus projectes tenen veu pròpia.

Avui, en motiu del concert/homenatge que es fa a l’Espai BES, per primera vegada s’interpretarà una de les peces del cicle de cançons A veces el corazón… cicle de cançons sobre poemes de Dani Espresate op. 18, composta per l’Efrem.

Aquest és el meu petit reconeixement a la seva implicació en una bonica aposta. Gràcies Efrem per posar música a les meves paraules, partitura als meus versos i notes al meu silenci. A veces el corazón puede leer versos vacíos.

Podeu veure les partitures aquí.

homenatge

FA SOL I PLOU

Plou i fa sol,

Les bruixes es pentinen,

Plou i fa sol,

Les bruixes porten dol.

Fa sol i plou

Bruixots, agafeu pinta,

Fa sol i plou:

del cel avui cau brou.

Pentineu-vos bé,

de dol, la bruixa mira,

Pentineu-vos bé:

La bruixa és al carrer!

Plou i fa sol,

Les bruixes es pentinen,

Plou i fa sol,

Les bruixes porten dol.

Mireu allà baix

Mireu allà baix

a la terra què hi ha:

un petit animal

que sempre amb presses va,

d’aquí cap allà

– mai mira els estels –

Aquí amb la bicicleta,

al cel s’hi està molt bé.

Il·lustració Paula Ponz

RES A LLEGIR

How could you forget your yellow bird?

Bright Eyes

 

T’escriuré,

Quan la mitjanit s’ompli de rosada

quan el mar no sigui sols mot femení

quan obrin els  parcs sempre a s’horabaixa

i els mussols vigilin el bosc al matí.

Quan els accents siguin tònics i barítons

Quan em begui ràpid d’un glop tot el vi

Quan no corri pas aire als passadissos

i no surti Hitchcock a cap dels seus films.

Si el papiroflèxic ocell bat les ales

Si les molses moren en un terra humit

Si trobo perdudes les claus dels de casa

si blindem contractes amb mots a desdir.

T’escric una carta

– sense res a dir –

de Lansbury sona

Tu i Bobby McGee”.