El temps va lent és el meu primer poema musicat.
Us comparteixo aquesta magnífica cançó. Música, veu i arranjaments de R.C. Alexandri i veu de Marta Casals Balaguer. Il·lustració de Virginia Donoso. Agraïr, com no, la col·laboració del grup Ara Va de Bo, sense el qual aquestes tonades no haguessin existit mai.
A tots ells, gràcies.
Podeu clicar a la il·lustració per ampliar-la mentre sentiu la cançó o consultar els acords aquí
Aquesta és la primera entrada en prosa del meu blog, però de ben segur sigui la que més musicalitat, poètica i retòrica tingui. Crec que no calen presentacions, ni preàmbuls. Qui ha conegut a l’Efrem García Salinas sap que les seves interpretacions, les seves obres, els seus projectes tenen veu pròpia.
Avui, en motiu del concert/homenatge que es fa a l’Espai BES, per primera vegada s’interpretarà una de les peces del cicle de cançons A veces el corazón… cicle de cançons sobre poemes de Dani Espresate op. 18, composta per l’Efrem.
Aquest és el meu petit reconeixement a la seva implicació en una bonica aposta. Gràcies Efrem per posar música a les meves paraules, partitura als meus versos i notes al meu silenci. A veces el corazón puede leer versos vacíos.
Podeu veure les partitures aquí.
Plou i fa sol,
Les bruixes es pentinen,
Plou i fa sol,
Les bruixes porten dol.
Fa sol i plou
Bruixots, agafeu pinta,
Fa sol i plou:
del cel avui cau brou.
Pentineu-vos bé,
de dol, la bruixa mira,
Pentineu-vos bé:
La bruixa és al carrer!
Plou i fa sol,
Les bruixes es pentinen,
Plou i fa sol,
Les bruixes porten dol.
Mireu allà baix
a la terra què hi ha:
un petit animal
que sempre amb presses va,
d’aquí cap allà
– mai mira els estels –
Aquí amb la bicicleta,
al cel s’hi està molt bé.
Il·lustració Paula Ponz
How could you forget your yellow bird?
Bright Eyes
T’escriuré,
Quan la mitjanit s’ompli de rosada
quan el mar no sigui sols mot femení
quan obrin els parcs sempre a s’horabaixa
i els mussols vigilin el bosc al matí.
Quan els accents siguin tònics i barítons
Quan em begui ràpid d’un glop tot el vi
Quan no corri pas aire als passadissos
i no surti Hitchcock a cap dels seus films.
Si el papiroflèxic ocell bat les ales
Si les molses moren en un terra humit
Si trobo perdudes les claus dels de casa
si blindem contractes amb mots a desdir.
T’escric una carta
– sense res a dir –
de Lansbury sona
“Tu i Bobby McGee”.
