De vaga en vaga… i salta-foulards perquè em toca!

Abans de tot, cal fer autocrítica. Aquest serà, possiblement,  un text sensacionalista, sense fonaments teòrics i amb vagues al·lusions a la situació educativa actual. Una situació que, com tot, va de mal en pitjor.  Aquest text podria escriure’s sobre la sanitat, el transport, l’acomiadament, l’atur o sobre les polítiques (ideologies a banda) que últimament corren pels hemicicles de tota Europa et dans le monde entier. Però aquest text es centra en el món de l’educació (avui, dia de vaga del sector educatiu) sense cap altra finalitat que agrair la seva tasca educativa a tot aquest sector.

Retallades impositives: augment d’alumnes per aula, retallades en plantilla a les escoles, la no cobertura de les substitucions, reducció de suports (aquells que tant necessiten els més necessitats), entre moltes altres mesures. Malestar, sí. El benestar ja no existeix (ni tant sols en l’Estat). I “nar-hi nant”, anem tirant. Aules fins a dalt, disminució de l’atenció personal i individualitzada i uns resultats que, ara i a la llarga, deixaran la seva petjada a les futures generacions.

Abans ens quedava París. Ara ni això, tot i que Hollande ha guanyat les eleccions. Ara sempre ens quedarà el voluntariat i el treball vocacional. Un voluntariat que, recordem-ho, porta més d’un segle educant a petits i grans, ajudant als que més (i menys) ho necessiten. Un voluntariat que a hores d’ara resisteix amb molta força, en detriment a la gentada de gent que opta pel treball remunerat en aquest sector. Normal, també en els temps que corren. Un voluntariat, de nois i noies entre 17 i 24 anys en la seva majoria, que creu en el què fa, que es forma (vegis plans de formació de la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge o de la Fundació Catalana de l’Esplai) i que aprèn, posa i dóna tot el seu esma en allò que fa.

Un voluntariat que dur a terme una tasca educativa en diversos entorns socioculturals i que, ajustant-se a la seva realitat immediata, proporciona una sèrie de coneixements, maneres de fer i de ser a les noves i futures generacions.

I és per això que, tot i que el sector educatiu passa per uns temps difícils, el voluntariat en el món del lleure segueix caminant amb la mateixa xiruca que fa més de cent anys, amb les mateixes dificultats de sempre i ho fa sense cap recompensa econòmica. Per això, cal confiar (potser ja és hora que ho féssim tots junts) en totes aquestes persones de guitarra i carmanyola que, basant-se en una pedagogia del projecte (o en altres pedagogies existents similars), caminen i canten pel món, tot fomentant els valors interpersonals, els valors justos i defensant els valors humans de cooperació i la interrelació com a mecanisme de canvi de la societat. Aquells valors que realment, sembla que ho hem oblidat, poden canviar el món. Es tracta doncs de fer servei a la comunitat, potenciar valors de participació, d’escolta, empatia i cooperació a través del tracte directe amb l’infant. Sí, sí, a ells i amb ells: sense mediadors, polítics, ni plans d’estudi que, com és el cas de l’educació formal, canvien cada dos per tres. En aquest aspecte sembla que el voluntariat té molt guanyat.

I és que tot el sector de l’educació formal sempre tindran alguna cosa a agrair a l’escoltisme: primer la pedagogia del projecte (el conegut treball per projectes) i després la seguretat que gràcies a ells la societat encara guarda un bri d’esperança: encara que sigui per saltar foulards, anar de campaments, millorar la societat o anar de vaga en vaga agafats de la mà i amb el foulard al coll.

Perquè aquestes persones de ben segur que sempre estaran Tant com Puguin i Sempre a Punt (encara que sigui des de la rereguarda).

El més sincer reconeixement a la resta del sector educatiu: mestres d’infantil, mestres de primària, educació social, educació especial, pedagogia, treball social, professorat de secundaria, sector universitari, personal PAS i altres persones que treballen dia a dia amb infants i joves i que posen tots els seus esforços en millorar la situació educativa a Catalunya.

Daniel Espresate Romero

Excap d’un Agrupament Escolta i mestre.

 

A 1A Logo

 

Crònica d’un instant

Instant 1


Anava cap al tren quan una onada de vent gelat m’acariciava frenèticament les galtes. Era febrer i la marquesina es tambalejava cada poc temps. L’autobus, però, no passava degut al temporal de neu. Tot el Campus era tancat, havien desallotjat l’Autònoma i les classes s’havien suspès feia poc més d’una hora. Jo, però, era allà, caminant com podia contra el vent. Uns metres més enllà, una porció de llana quilomètricament vermella restava al terra. Vaig agafar la bufanda i me la vaig posar per protegir-me del fred.


Instant 2


Érem sopant, l’Esteve i jo, un primer plat fons (de porcellana fina) dins un restaurant. Mai haviem anat a aquell restaurant. Era silenciós, agradable i el cambrer, un pajaritero asalariat que feia molt bé la seva feina, amb un català correcte i uns moviments parsimoniosos dignes d’un director d’orquestra. Porten una amanida petita: Mig tomàquet. Quatre fulles d’enciam. Un formatge blau (bleu, posava a la carta) amb vinagre de mòdena i oli verge. Un segon plat en recipient triangular. “Has vist, carinyo? Un plat triangular!” Era més curiosa la forma del plat que no pas el lluç (congelat?) que hi havia a sobre. De postres una fondue de xocolata amb fruites i un cafè amb llet (cafè au lait, vaig pensar en demanar). Evidentment no ho vaig fer. Varem sortir del restaurant amb 78€ menys a la targeta de crèdit. En aquell moment vaig maleir el moment en què, una setmana abans, vaig veure des del ferrocarril el restaurant. Era un edifici blanc, d’arquitectura curiosa. net i, de ben segur, barat (vaig deduir erròniament). El cambrer se’n va endur dos euros de propina i l’aparcacotxes, un euro més, després que ens posés mala cara pel fred que estava pasant durant aquella nit.



Instant 3


Una busca es mou, l’altra avança més lentament. Jo resto immòvil, dormint sobre el llit, durant poc menys de vuit hores. En un instant em vaig llevar. No havia sonat el despertador. El sol ja era alt. Eren les deu del mati i al carrer se sentia més soroll que de costum. El meu germà ja havia sortit de casa i jo encara era al llit. Vaig seguir dormint sense haver d’avisar a la feina que arribava tard. Eren les deu i era dissabte.


Instant 4


– Cara et salves. Creu et mato.


S’alça la moneda que es desvia de la seva vertical uns centímetres. Es queda aturada una mil·lèsima de segon abans de començar a baixar i, finalment, descendeix. Ell la intenta agafar però se li escapa i cau a terra a sobre d’un graó de l’escala. Pica al terra, gira i baixa a l’altra graó. Arriba fins a baix i rodola pel terra de l’andana. canvia de rumb i un viatger, un estudiant que s’està treient el doctorat, la xuta amb el peu sense adonar-se’n. Agafa velocitat i rodola encara més. Dona voltes sobre si mateixa, una altra volta, una altra…comença a marejar-se, es vislumbra una creu, una cara, creu, cara, creu, cara, creu, cara… Cau. cau a l’andana. Segons més tard passa a tota velocitat un tren. Duu el rètol de “reservat” i va direcció sabadell. Passat el tren, ell baixa a la via mentre la gent el mira estranyat des de l’andana. No és la seva vida la que està en joc, sinó la meva, penso jo. S’ajup per agafar la moneda i en alçar-se somriu maliciosament. Em mira als ulls i m’invaeix un temor incontrolable. Torna a fer una rialla, aixeca la pistola lentament… m’ajupo, tremolo, em tapo amb les mans, tanco els ulls… PAM!!!! Acte seguit sento xiscles de desesperació i opto per obrir els ulls i veure què ha passat. S’ha disparat una puta bala dins la boca el molt pirat! M’acosto rapidament i veig que entre les mans hi duu la moneda. L’agafo. No vaig res. La giro. Tampoc i distingeixo cap simbol. La moneda havia caigut just sobre el rail metàlic i el tren n’havia borrat completament les dues bandes al passar per sobre d’ella. “Cara et salves, creu et mato”. Havia oblidat que el dia anterior ell, fent broma, m’havia dit que si no sortia res d’això es fotria un tret al cap.


Instant 5


Feia molt de temps pensava que la vida universitària era avorrida, monòtona i asquerosa. No en treia res de bó. els apunts no els entenia, la professora parlava ràpid i el temari no em cridava prou l’atenció com per escoltar més de cinc minuts seguits a classe. Em dedicava a parlar amb els companys. Els hi explicava que la de català era grassa i que no feia les eles geminades, que el de castellà no sabia què era un pleonasme i que la d’anglès no havia escoltat mai els Beatles perquè el seu marit -deia- no els entenia. La professora de Socials no sabia llegir mapes i la de naturals deia que la fotosíntesi era el procés que feia una persona en extreure la informació més important d’una fotografia (fer una síntesi d’una foto, deia). El d’educació física no sabia fer el pont i la professora de plàstica, que havia fet belles arts, no sabia quins eren els colors primaris. El d’ ètica cridava a classe, la de filosofia deia que les coses materials eren més importants que les idees, ja que aquestes se les emporta el vent. El cuiner menjava donuts i la monitora de piscina no sabia nedar (per això mai es tirava a l’aigua). Anys més tard em vaig assabentar que el conductor de l’autobus escolar no tenia carnet de conduir i que la directora de l’escola no havia acabat la secundària. Per això vaig marxar de classe. Pensava que allò no servia de res. No trobes?


I el teu? Quin és el teu instant?

Potser encara no està escrit…

Si fos…

Si fos Nadal els nens i nenes estarien obrint regals davant les xemeneies de les cases antigues que mai van tenir.


Si fos Nadal, els nens i nenes veurien arribar a tres reis inexistents i a un home que duu un coixí per panxa i que riu dient: Jo, jo, jo mentre, tot el món riu amb la “a” desesperadament.


Si fos Setmana Santa els nens i nenes estarien en platges mallorquines collint petxines entre el mar transparent mentre, al llit, somnien en marxar de casa de vacances quan siguin més grans.


Si fos estiu, com ara, imaginaria estar a un poble del nord collint pedretes en un turonet verd i plé de margalides o, potser, d’unes quantes tulipes holandeses.


Si fos tardor, somiaria ser un nen, d’aquells que van en samarretes brutes, amb pantalons tres quarts, i xutant les fulles seques, marrons i apilades que tot just acaba de juntar l’escombriaire en un costat de la vorera.


Si fos primavera, desitjaria d’una puta vegada que se’m complis el desitj que demano, un cop rere l’altre, en bufar aquella flor d’espines blanques de la qual no recordo el nom i que de ben segur la mestra me’l va dir un dia d’excursió a 4t de primària.


Si fos de nit, desitjaria agafar un tros de lluna, per saber quin gust té (tal com va fer el ratolí sobre el gall, sobre el gos, sobre la girafa, sobre l’elefant en aquell conte) i després, parlaria amb els peixos, aquells que no tenen memòria, per a què em mullés amb la seva ignorància.


Si fos de dia, fugiria del sol (ja que em crema cremar-me sense crema) intentant buscar la ombra fresca de sota els immensos arbres d’una ciutat perduda entre la muntanya, d’un poble trobat algun dia per algun trobador de camps oblidat.


Si fos veritat, em creixeria un nas de mentida a mesura que se’m fa petit el cor, per tal de demostrar que aquell somni fet realitat, mai va existir més que en un somni d’una nit d’estiu.


Si fos mentida, em quedaria sense aire per poder respirar millor i m’ofegaria en bombolles de sabó sobre l’aire. Tocaria l’olor de l’alegria, per fer-ne de les penes bocins. Ofegaria les penes en rialles i acabaria un conte amb un principi obert.


Si fos allà, oblidaria tornar en algun moment del dia i veuria l’horitzó (que sempre està allà) més aprop sense arribar-hi mai.


Si fos Nadal o primavera,

si fos tardor o de dia,

si fos Setmana Santa o mentida,

Si fos allà…



… no seria aquí.

la baldufa

Quan la baldufa va començar a marejar-se, de tantes voltes que va donar, va caure al terra tot rodolant.

Després, res.

Ara, avui, encara és inmòbil a la meva habitació.

Un gat i un gos…

Un gat i un gos es van fondre en sentir acabar el conte.