Crònica d’un instant

Instant 1


Anava cap al tren quan una onada de vent gelat m’acariciava frenèticament les galtes. Era febrer i la marquesina es tambalejava cada poc temps. L’autobus, però, no passava degut al temporal de neu. Tot el Campus era tancat, havien desallotjat l’Autònoma i les classes s’havien suspès feia poc més d’una hora. Jo, però, era allà, caminant com podia contra el vent. Uns metres més enllà, una porció de llana quilomètricament vermella restava al terra. Vaig agafar la bufanda i me la vaig posar per protegir-me del fred.


Instant 2


Érem sopant, l’Esteve i jo, un primer plat fons (de porcellana fina) dins un restaurant. Mai haviem anat a aquell restaurant. Era silenciós, agradable i el cambrer, un pajaritero asalariat que feia molt bé la seva feina, amb un català correcte i uns moviments parsimoniosos dignes d’un director d’orquestra. Porten una amanida petita: Mig tomàquet. Quatre fulles d’enciam. Un formatge blau (bleu, posava a la carta) amb vinagre de mòdena i oli verge. Un segon plat en recipient triangular. “Has vist, carinyo? Un plat triangular!” Era més curiosa la forma del plat que no pas el lluç (congelat?) que hi havia a sobre. De postres una fondue de xocolata amb fruites i un cafè amb llet (cafè au lait, vaig pensar en demanar). Evidentment no ho vaig fer. Varem sortir del restaurant amb 78€ menys a la targeta de crèdit. En aquell moment vaig maleir el moment en què, una setmana abans, vaig veure des del ferrocarril el restaurant. Era un edifici blanc, d’arquitectura curiosa. net i, de ben segur, barat (vaig deduir erròniament). El cambrer se’n va endur dos euros de propina i l’aparcacotxes, un euro més, després que ens posés mala cara pel fred que estava pasant durant aquella nit.



Instant 3


Una busca es mou, l’altra avança més lentament. Jo resto immòvil, dormint sobre el llit, durant poc menys de vuit hores. En un instant em vaig llevar. No havia sonat el despertador. El sol ja era alt. Eren les deu del mati i al carrer se sentia més soroll que de costum. El meu germà ja havia sortit de casa i jo encara era al llit. Vaig seguir dormint sense haver d’avisar a la feina que arribava tard. Eren les deu i era dissabte.


Instant 4


– Cara et salves. Creu et mato.


S’alça la moneda que es desvia de la seva vertical uns centímetres. Es queda aturada una mil·lèsima de segon abans de començar a baixar i, finalment, descendeix. Ell la intenta agafar però se li escapa i cau a terra a sobre d’un graó de l’escala. Pica al terra, gira i baixa a l’altra graó. Arriba fins a baix i rodola pel terra de l’andana. canvia de rumb i un viatger, un estudiant que s’està treient el doctorat, la xuta amb el peu sense adonar-se’n. Agafa velocitat i rodola encara més. Dona voltes sobre si mateixa, una altra volta, una altra…comença a marejar-se, es vislumbra una creu, una cara, creu, cara, creu, cara, creu, cara… Cau. cau a l’andana. Segons més tard passa a tota velocitat un tren. Duu el rètol de “reservat” i va direcció sabadell. Passat el tren, ell baixa a la via mentre la gent el mira estranyat des de l’andana. No és la seva vida la que està en joc, sinó la meva, penso jo. S’ajup per agafar la moneda i en alçar-se somriu maliciosament. Em mira als ulls i m’invaeix un temor incontrolable. Torna a fer una rialla, aixeca la pistola lentament… m’ajupo, tremolo, em tapo amb les mans, tanco els ulls… PAM!!!! Acte seguit sento xiscles de desesperació i opto per obrir els ulls i veure què ha passat. S’ha disparat una puta bala dins la boca el molt pirat! M’acosto rapidament i veig que entre les mans hi duu la moneda. L’agafo. No vaig res. La giro. Tampoc i distingeixo cap simbol. La moneda havia caigut just sobre el rail metàlic i el tren n’havia borrat completament les dues bandes al passar per sobre d’ella. “Cara et salves, creu et mato”. Havia oblidat que el dia anterior ell, fent broma, m’havia dit que si no sortia res d’això es fotria un tret al cap.


Instant 5


Feia molt de temps pensava que la vida universitària era avorrida, monòtona i asquerosa. No en treia res de bó. els apunts no els entenia, la professora parlava ràpid i el temari no em cridava prou l’atenció com per escoltar més de cinc minuts seguits a classe. Em dedicava a parlar amb els companys. Els hi explicava que la de català era grassa i que no feia les eles geminades, que el de castellà no sabia què era un pleonasme i que la d’anglès no havia escoltat mai els Beatles perquè el seu marit -deia- no els entenia. La professora de Socials no sabia llegir mapes i la de naturals deia que la fotosíntesi era el procés que feia una persona en extreure la informació més important d’una fotografia (fer una síntesi d’una foto, deia). El d’educació física no sabia fer el pont i la professora de plàstica, que havia fet belles arts, no sabia quins eren els colors primaris. El d’ ètica cridava a classe, la de filosofia deia que les coses materials eren més importants que les idees, ja que aquestes se les emporta el vent. El cuiner menjava donuts i la monitora de piscina no sabia nedar (per això mai es tirava a l’aigua). Anys més tard em vaig assabentar que el conductor de l’autobus escolar no tenia carnet de conduir i que la directora de l’escola no havia acabat la secundària. Per això vaig marxar de classe. Pensava que allò no servia de res. No trobes?


I el teu? Quin és el teu instant?

Potser encara no està escrit…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s