Escrit sobre el cansament

Nomes cal llegirse la contraportada del llibre de paul Auster que m’estic llegint per entendre que es el gust per l’escriptura. Tambe pots llegirte el proleg de “doe cuentos peregrinos” de G. Garcia Marquez, per sentir l’emocio duna molt bona lectura.


Ara mateix estic cansat i sento la necessitat visceral d’escriure alguna cosa. L’escric perque em ve de gust i ho faig el millor que puc.


Assegut a la cadira, m’imagino sobre el llit, estirat cap amunt (una postura amb la qual soc incapac de dormir-me) respirant porfundament i escoltant les estrelles.

Tanco els ulls i imagino on soc. De fet, no se on soc i, realment, tampoc em cal saber-ho. si ho sapigues no tindria gracia que estigues pensant on soc ni que estigues amb els ulls tancats. Tocaria el terra amb un dels dos peus, qualsevol, i diria cridant empiricament: “estic aqui”. Pero aquest no era el cas. Estava imaginant-me estirat a qualsevol lloc, en un de concret, escoltant (sense sentir res) les estrelles.


En un moment sento alguna cosa: una estrella que es trenca? un xiclet que esclata? Un gerro que es separa en mil bocins? mentres em preguntava que era, de sobte vaig tornar a sentir que no sentia res. No vaig sentir res. de cop i volta un altre xiclet-gerro-estrella o el mateix que havia esclatat dos cops, penso. Si fos el mateix gerro, no podria tornar a trencar-se, aixi que hauria de ser un altre. tampoc podria esclatar la mateixa estrella dues vegades. la meva tieta era astrologa i m’ho havia comentat una nit que feia un sol espatarrant. Podria ser el mateix xiclet, en efecte. pero, alguna cosa em deia que no ho era. Vaig segir estirat. ulls tancats, vent a la cara, calfred al cos… tranquilitat… nit… i, ara si, silenci.


Vaig estar donant/li voltes a aquells dos sotracs que vaig sentir, fins que vaig quedar completament adormit. Encara ara no se que va ser aquell cop, pero suposo que no hem de buscar la rao a tot el que passa o al que fem. Passa i ja esta. sigui com sigui , crec que el mes important d’aquesta accio, d’aquest desintegrament de la materia (fos quina fos aquesta) es que no te cap mena d’importancia, al menys pel que respecta a mi i fins aquest precis moment.


Segueixo dormint placidament, segueixo descansant i segueixo cansat, ecribint aquestes paraules sense sentit.


sento algu que sacosta, a traves de la porta, paro d’escriure, tanco el llum i dientme bona nit a mi mateix, m’adormo anant, abans, a dormir.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s